dilluns, 30 d’abril del 2007

El PP CAU COM UNA FALLA CREMADA

Entra dins de la lògica habitual de les coses que el PP caiga com una falla cremada. Tot cansa. I un partit polític també. Com la natura, les persones desitgem sempre la renovació, tret de qui està en mans de la por, la por a qualsevol canvi. Per altra part, qualsevol partit polític en el poder, acaba convertint-se en un niu d'amiguismes, de disputes pel poder, de negocis inconfessables, clientelisme, corrupteles i corrupcions, perquè la condició humana ja sabem com és. Ara, per exemple, el cas Fabra és una bomba de rellotgeria contra el PP, i l'enfrontament dels populars al que anomenen província d'Alacant és una altra bomba, però pel que circula en els ambients dels que ho saben tot, seria una bomba atòmica...L'extrema dreta cedeix el vot al PP. EL PP vol tallar TV3, propicia la censura de "Ja en tenim prou!", expressa sovint un pensament parafeixista que fa por, menteix d'una manera excessivament clara, comet errors en cadena, mentre els seus adversaris cada vegada es mouen més, tot i que han d'utilitzar les armes informatives de la clandestinitat actual: Internet i els SMS...
Hi ha, a més a més, una regla de sentit comú segons la qual allò que no puja, baixa. Hui de matí he parlat amb un fum de persones que volen i treballen perquè el PP abandone el poder al País Valencià, que estaven entusiasmades: a hores d'ara sí que veuen el canvi, com si la falla haguera començat de sobte a cremar-se. Eixe fet, evidentment, no pot sinó posar nerviós al PP i d'eixa manera empentar-lo a cometre més i més grossos errors, la qual cosa fa augmentar la confiança i l'entusiasme dels altres, en una espiral interminable. Com el sentit comú també ens diu, tot és contagiós: l'entusiasme i l'esperit de derrota. I tant una com l'altra cosa s'expandeixen arreu de la societat. Per això, una volta encesa, no tardarà molt a caure la falla.

dissabte, 28 d’abril del 2007

Genocidi polític

Ho deia Joan F. Mira, es tracta d'un genocidi polític del poble valencià, a partir del Decret de Nova Planta, pel qual ens convertiren en castellans de segona. Per descomptat que el genocidi afecta la llengua i la cultura dels valencians. Però també a l'economia, l'educació o la burocràcia. I no ens afecta només col·lectivament, sinó individualment, un a un: som uns ciutadans de segona, amb moltes menys oportunitats en tots els aspectes que els amos i senyors, els castellans, amb menys capacitat de decisió (col·lectiva i personal)que molts altres europeus. Vivim sotmesos a "ells", que manen i imposen les seues condicions. Som uns vençuts. És molt fort! Però encara és molt més fort la manera que s'ha dut a terme la nostra reducció a pseudociutadans, a la nostra falta de llibertat i d'oportunitats. Perquè ens han convertit en "col·laboracionistes" del poder que ens sotmet, som nosaltres mateixos, els valencians, els que executem les ordres de l'amo, acceptem fer de policies delegats de la seua autoritat contra els nostres veïns, contra nosaltres mateixos. I sense tindre'n consciència. Ens hem habituat a practicar l'autoodi, a menysprear la nostra condició de valencians, a degradar la que era la nostra llengua, a burlar-nos-en si cal, a eliminar-la de l'àmbit públic, segons les seues ordres. A reduir la nostra cultura a quatre actes folklòrics. A acceptar la política castellana, que l'assumim amb fervor: "ells" manen i nosaltres estem a la seua disposició. Som com gossos apallissats, que tornen i tornen a anar darrere de l'amo. Sé que és complicat explicar això, però, ja que no ho hem fet quan s'han complit 300 anys de la batalla d'Almansa, hauríem de buscar la fórmula per a fer-ho saber a tots els valencians, eixos europeus sotmesos, perjudicats en tot pels castellans. Ser un castellà de segona i renunciar a ser valencià és perdre la dignitat humana i rebaixar les meues possibilitats vitals.

dimecres, 25 d’abril del 2007

Dictadura informativa

Per ara no tanquen l'emissor de TV3 al Mondúver, és una bona notícia, com la d'aquell que està ofegant-se enmig de la mar i s'hi troba un tauló on sostindre's. Fins a quan? I fins a quan tindrem una televisió pública valenciana emmanillada i empresonada per un partit polític? En quina classe de democràcia vivim? Som conscients que qualsevol ciutadà no pot dir la seua, ni telegràficament en els mitjans de comunicacaió de masses públics? Que no podem comunicar-nos per les vies més normals amb la resta dels ciutadans? Hem reparat en això? Podem publicar una carta al director, almenys si el director vol. Però no podem dir la nostra opinió en la televisió. Ja sabem que allò de la imparcialitat o l'objectivitat informativa és un "cuento xino". Però almenys hauríem de tindre una televisió pública plural, i en eixa pluralitat hauria d'entrar que tots els possibles opinadors (des de periodistes i escriptors fins a docents de tota mena i directius d'associacions diverses)i fins i tot la gent del carrer tingueren l'oportunitat d'expressar les seues idees, dins d'uns formats de programes adequats. Ho dic per si hi haguera un canvi el dia 27 de maig. De la mateixa manera que no entenc per què ha d'haver una televisió i una ràdio públiques, i no una premsa pública, amb el gran paper que podria fer en la promoció del valencià.
Mentrestant, continuarem vivint en la dictadura informativa a la qual ens hem acostumat, però que cada dia ens ofega més.

diumenge, 22 d’abril del 2007

25 d'abril, tothom al Mondúver

Potser sóc ingrat amb vosaltres, Enric i Rafa, que vau ser els qui em convidareu a participar en el Blog pel País i, en compte de ser civilitzat i usar només les paraules com a arma, he adoptat un to "bel·licós" (com va dir Enric) davant del tancament de TV3 que dimecres que ve, 25 d'abril, es durà a terme al repetidor del Mondúver, a Gandia, capital dels Nostres Clàssics, 300 anys justos després de la batalla d'Almansa. Si voleu, no parlaré d'una nova batalla, només diré que es tracta d'un nou Decret de Nova Planta, d'una nova agressió a la nostra llengua i als nostres drets com a poble. I, per més raonables que siguem, davant la irracionalitat violenta de la Generalitat, no podem quedar-nos amb els braços creuats. HI hem de plantar cara. No la vam plantar quan l'UCD (actual PP) ens va engabiar en la mentida de la llengua i el PSOE va callar amb un silenci porigós i còmplice. Aleshores vam deixar les portes obertes al discurs més incivilitzat, que es va apoderar dels carrers, places, locals públics, mitjans de comunicació, oficines del poder... I ara, després d'aquella derrota de la raó i l'estima pel nostre poble, se'ns ve damunt una mena de nou Decret de Nova Planta, que ens arrossega a la indignitat collectiva i individual.
Acció Cultural, que va fer possible que els valencians pogueren vore TV3, ha convocat un acte de protesta al Mondúver, el 25 d'abril, a les 08.00 hores. Al meu entendre, però, eixa acció és poca cosa. Hauríem de mobilitzar la gent, la gent jove sobretot, i donar una resposta massiva i contundent. A més a més, hauríem de donar-li ressò pertot arreu, a Europa també. I hauríem d'implicar l'estament universitari, l'escola valenciana, el sindicalisme i tots aquells grups que eixe dia volgueren afegir-se de manera activa a la protesta. El dia 25 d'abril, el Mondúver hauria de convertir-se en l'epicentre d'una renaixença, i perdoneu pel to èpic. Un epicentre que somoguera la nostra terra i els nostres esperits. No hem de continuar tenint amos i ser-ne els súbtits: hem de ser els amos de la nostra existència i la nostra història. És probable que haja arribat el moment d'aconseguir-ho després de tantes humiliacions i atacs.

diumenge, 15 d’abril del 2007

La política jove

Si segons Rafa Castelló, una abstenció d'un 25-26% o menys, frena una majoria absoluta, així com el sector més abstencionista és el jove a grans trets, el COMPROMÍS hauria de reflexionar i posar en pràctica una política de convéncer a la gent jove que ara toca votar. Des del meu punt de vista, però, cal primer que res comprendre la psicologia jove i l'actitud que eixa psicologia produeix respecte a la política. El mercadeig del vot, les bambolines de tota actuació política, la mateixa complexitat de la seua praxis, la corrupció i la falta d'una certa innocència o fins i tot ingenuïtat, són factors que fan rebutjar la política a la joventut. I, en realitat, quan els adults realistes agafem la vena jove, hi estaríem d'acord. Veiem aleshores que no tenim cap necessitat de carregar i dependre d'un exèrcit (espanyol), que la burocràcia espanyola és demencial i que amb una aplicació correcta de la informàtica tot ens resultaria molt més fàcil, que la situació del tercer món és una immoralitat sense nom i que podríem fer més, molt més per tota eixa gent que mor de fam cada dia, fins i tot implicant-nos personalment, etc. La joventut rebutja de ple una carrera per fer vore qui farà més hospitals, més escoles o més carreteres (si bé la vivenda sí que els preocupa i potser no es tractaria de construir-ne cada vegada més menudes, sinó de crear una mentalitat de vida provisional i optimitzar el temps d'ocupació dels apartaments de les platges, les ciutats fantasmes fora de l'estiu). Aspiren a un món més espolvorejat d'utopia. I potser a tots, en el principi sinistre del segle XXI, ens vindria bé una miqueta d'utopia, una part de la qual es poguera convertir en pura realitat.

divendres, 13 d’abril del 2007

La mentida sistemàtica del PP

Volia demanar-vos disculpes, Enric i Rafa, perquè tenia la sensació d’haver monopolitzat el blog que compartisc amb vosaltres. La culpa (si és que ací també hem de parlar de culpes) es deu a la meua frustrada vocació de columnista diari i potser també al fet que esteu massa enfeinats. Però a més a més, ara he d’afegir la disculpa al meu to “bel•licós”, de què m’acusa Enric. “Bel•licós” o jo diria pamfletari, que es deu al fet que he escrit molts pamflets en la meua vida i a una certa tendència a la desesperació o desconfiança en la comprensió dels altres que acaba convertint els pensaments en crits.
Davant, però, el mètode de la mentida descarada i sistemàtica del PP, anar amb raons pot resultar molt ètic i acadèmic, però només s’hi arriba a quatre, mentre la resta engul la mentida o es queda fora d’òrbita. A més a més, el nostre discurs, per més asèptic que es presente, és substancialment polític. Quan es participa en l’àmbit polític, no es pot prescindir de cap de les regles del joc, tot i que algunes ens puguen desagradar. I estic d’acord que el PP ha de deixar de governar, però això com s’aconsegueix? Ells estan utilitzant el recurs de la mentida sistemàtica i el recurs de la víscera de la gent. Sabem que una abstenció alta ens perjudica. Per què no hem de proposar recórrer a la víscera, que els pot fer que els isca el tir per la culata al mobilitzar els abstencionistes? Només ho suggerisc, com una idea, que eixa és la nostra tasca. Potser seria menys clar, més “objectivador” de la realitat si no ens jugàrem tant en les pròximes eleccions. A poc a poc el País Valencià s’ha convertit en una gàbia en la qual estem atrapats i aïllats. Quatre anys de gàbia, seria per a enfollir.

dimecres, 11 d’abril del 2007

L'atzucac valencià

L'efecte de les mentides de Canal 9 va molt més enllà, i és molt més perillòs, de les properes eleccions. És important qui ens governa i qui no, però els efectes sobre els òrgans de la percepció són de més llarga durada. La distorsió de la realitat no es queda en mer joc de paraules, no es tracta només d'un xoc de discursos. La distorsió de la realitat esquinça criteris i, també, xoca contra la realitat: si em diuen que les escoles valencianes són magnífiques, però el meu fill només pot anar a un barracó... La capacitat humana de creació a partir del no-res, té limitacions bastant serioses, tot i que la societat emergent de la informació puga fer pensar que això està canviant.
El teorema de Thomas, molt extés entre sociòlegs i propagandistes diversos, diu que «si la població pensa que una cosa és real, ho siga o no, serà real en les seues conseqüències.» És eixe principi el que regeix la política comunicativa del PP al País Valencià, i el de tota mena de propaganda: la Comunidad Valenciana és líder de creació de llocs de treball, creix econòmicament més que ningú, es fan més escoles que en cap altre indret i, també, més hospitals que enlloc... i que si no creixem més i si no tenim millor vida és perquè el govern Zapatero no ens envia aigua, perquè pacta amb els catalans, que són com els etarres, amb els que també pacta. Este és tot el discurs del PP (no creieu que és molt més llarg) i es repetit per la televisió fins provocar angúnia en les ments exigents d'un bon grapat de valencians. Però hi ha d'altres ments que se l'empassen: molt especialment persones que l'estructura social valenciana no els ha donat l'oportunitat de formar-se, i d'altres que, tot i saber que eixe discurs del PP és mentider, volen creure'l perquè així poden enriquir-se sense calfar-se gaire el cap. És un discurs especialment dirigit a població amb pocs estudis, que és molt present entre les persones de més de 65 anys (jubilada) i mestresses de casa (col·lectius de persones que ja els donaren la majoria absoluta als del PP, les darreres eleccions autonòmiques).
El Robert K. Merton li va fer una afegit al teorema de Thomas: «les coses que són reals, són reals en les seues conseqüències, pensen el que pensen les persones»: puc pensar que no hi ha paret, però si intente passar em donaré un bon colp (o, com deia l'Enric, si la muntanya es crema, no hi haurà bolets). Així, les persones amb capacitat per relacionar-se directament amb la realitat, amb una mentalitat polida per la modernitat (o per Sant Tomàs, segons es mire: si no ho veig, no ho crec), poden contrastar com van les coses reals: si les escoles o la sanitat valencianes es deterioren, continuaran deteriorant-se encara que la població pense que són magnífiques. De fet, l'afegit de Merton és un complement dialèctic al teorema de Thomas, que ajuda bastant a entendre les coses que pasen.
Entre Thomas i Merton, resulta que l'única manera d'evitar que l'invent del PP fracasse és provocar una perversa revolució epistemològica i treballar pel deteriorament del principi d'autoritat (per introduir, això sí, un principi autoritari, que no és el mateix). I això és el que estan fent amb Canal 9, i per això molesta TV3 (i TV1 i TV2 i..., però clar, eixes són espanyoles i poden vores ací). La Universitat, els professors i professores d'institut i els/les mestres d'escola no poden tindre autoritat, el seu desprestigi hi juga al seu favor. No cal que comproves per tu mateix el que et diuen els demés, has de creure el que et diuen. I si les dades (els fets, the facts) diuen una altra cosa és que t'equivoques o el que et dóna les dades, sobre tot si és mestre, t'enganya, que és un roig catalanista: què no veus que la tele diu que tot va bé a la Comunidad!
Es pervers, molt pervers: mina la confiabilitat de tot plegat, mina el capital social, la confiança d'uns amb altres i, d'esta manera, mina la possibilitat de construir una societat que es fa a si mateix, per deixar-la en mans de qui mana, del Gran Germà. Si li dius a algú que la renda per càpita del País Valencià està en retrocés respecte a la mitjana espanyola, i per tant europea, que ho diuen les dades del Instituto Nacional de Estadística (INE; nacional d'Espanya, clar), i et contesta que és mentida que la tele diu que la Comunidad Valenciana es líder, anem molt, però molt malament; però l'opció contrària, si et creu, el desprestigi de la política augmenta exponencialment, i també malament. Bingo!! Guanyen d'una manera o d'altra. Això és el que tècnicament es diu un dilema: passe el que passe, malament. L'única solució d'un dilema és que no arribe a formular-se, perquè si es formula ja no tens més eixida que una elecció dolenta.
La forma de fer del PP situa la societat valenciana en un atzucat (o siga, en un dilema, és a dir, redueix les oportunitats, tanca portes, evita opcions...), i per tant l'única solució és que deixe de governar (és a dir, que la seua forma de fer, la seua política, no es formule).

dijous, 5 d’abril del 2007

La dictadura valenciana

Diguem no d'una vegada per totes a la gran farsa contra els valencians, que ara ha pres cos en la dictadura informativa que patim i l'intent de tancament de TV3. Ja prou! Una segona batalla d'Almansa intenta rematar el que es va iniciar fa 300 anys amb la primera batalla i s'ha intensificat des de la transició democràtica. És una batalla que persegueix destruir la llengua pròpia, la cultura pròpia, l'autonomia política dels valencians, i ens pretén relegar definitivament a ciutadans de tercera, súbdits estrictes. I, com el centralisme borbònic de Felip V, l'exèrcit antivalencià prové de Madrid, però el cavall de Troia, el braç executor d'eixa política de l'extermini són les delegacions del PP-PSOE al País Valencià. Sé que en eixos partits hi ha gent de bona fe, que no han descobert encara que la dictadura informativa de Canal 9 (silenciadora de tot allò que no li convé al poder, com en les televisions soviètiques) es va inventar contra TV3, una televisió plural i l'única que es fa integrament en la nostra llengua. I, no tenint prou amb l'engendre de la televisió valenciana, tant PSOE com PP han intentat impedir que ens arribara als valencians el senyal de TV3, en un atac salvatge d'incomunicació de dos territoris contigus i agermanats per una llengua, en un món a més a més que tendeix a la aglobalització informativa.
El 25 d'abril farà 300 que vam perdre la batalla d'Almansa i el 25 d'abril el PP ha llançat la provocació de tallar el repetidor de TV3 del Mondúver (la Safor). El comte-duc Olivares deia que els valencians són "muelles". Certament que hi ha molt de covard entre nosaltres. Però hem de demanar als valencians (també a tots aquells de bona fe del PSOE i el PP) que el 25 d'abril hem de presentar batalla. Si el PP ha adoptat la mesura del tancament de TV3 per a guanyar-se els vots de l'extremadreta antivalenciana (odien la llengua, no la parlen i si la parlen és com si lladraren, i ni la lligen, ni estudien, ni la transmeten als seus fills), els valencians que volem mantindre la dignitat i continuar sent valencians hem de fer que els isca el tir per la culata: esta batalla, després de 300 anys, l'hem de guanyar. Demostrem-los que no som "muelles". Fem un esforç per lliurar-nos de la dictadura informativa en què vivim en ple segle XXI, començant per impedir que tallen TV3. Si "ells" estan provocant el desordre, que el desordre siga llei, i "ells" (tingueu-ho ben en compte) sí que són uns covards.

dilluns, 2 d’abril del 2007

Noms i coses


[El territori també és una construcció simbòlica, però quan la muntanya es crema no hi ha esclatasangs]

Crec que no discrepem Ignasi. Jo no dic que "la llengua" o els "discursos simbòlics" no determinin en certa manera altres aspectes "materials" de la societat valenciana. Post-marxistes com Gramsci van deixar ben clar justament el contrari: la raó per la qual es manté un determinat status quo social, que potser tot l'injust que vulguem sota un determinat punt de vista, és la capacitat per exercir una certa hegemonia ideològica social. Aquesta hegemonia és el que provoca una actitud de 'consentiment' i no de 'reacció' o 'oposició activa'.

Si et fixes, jo no he dit en el post anterior que les institucions -podríem considerar que la llengua en forma part-, no tinguin importància en el devenir del dia a dia dels valencians. Però centrar-nos en els debats nominalistes o essencialistes és tan inútil i improductiu com contraproduent en la tasca de reconstrucció.

Si des de fa vint anys les coses hagueren anat d'una altra manera al PV, potser podríem estar en una altra dimensió discursiva, però avui en dia hi ha fins i tot institucions suposadament democràtiques en entredit. Exemple, el govern de Múrcia ha dit que encara que el Constitucional hagi fallat en contra del seu pla urbanístic, ells tiraran endavant la cimentació dels darrers quaranta quilómetres que els queden de costa. Punt -en el fons aquesta actitud és similar a la que Rajoy va adoptar quan va dir que li donava igual el que el Govern espanyol fes o deixés de fer, ja que no se sentia lligat a les decissions o acords que el Govern prengués respecte el procés basc. No sé si m'explique, però tenim una situació en què el TC o el Govern espanyol tenen problemes per legitimar les seves decissions.

Tornant al tema, les superestructures determinen l'estructura social en eixe sentit, si entenem que les institucions en formen part (escola, govern, empresa, llengua, lleis, etc.). Si parlem de llengua, tenir-ne o no és definitori d'altres moltes questions. Per exemple, els escocesos no tenen llengua pròpia institucionalitzada, el que els porta realment a tenir problemes per a establir una ficció televisiva -no saben com escriure la llengua que parlen i -no hi ha normativa-, al final, escriuen en anglés i parlen en escocés-, el que comporta que guionistes londinencs escriguin les seves ficcions -per la qual cosa hi ha molts guionistes locals que es queden sense feina-. Una qüestió simbòlica -dir que l'Scots és una llengua o no- que podem considerar que està en una dimensió superestructural, determina elements estructurals -gent sense feina-. És un exemple molt tonto si vols però jo interprete que funciona així.

Un altre exemple: el medi ambient. En abstracte, sembla una entelèquia: hem de protegir "el medi ambient". Els discursos hegemònics porten la qüestió al fets com que a Doñana un gat salvatge s'ha menjat un dels gatets o no... també al fet de si hi ha una classe de peixet més o menys. Correcte. Aquests discursos porten a molts a considerar: home, per una planteta més o menys, no anem a deixar de construir xalets!! El resultat: degradació del medi ambient --> pèrdua de competitivitat d'espais ambientals i turístics --> pèrdua de llocs de feina. En el fons, el discurs dominant, el que proposa que el conservacionisme va contra el progrés és justament el contrari: el progrés va contra el progrés -fa anys es van tirar uns silurs a l'Ebre per atreure turistes alemanys (era progrés), el silur es va menjar els peixos autòctons -per la qual cosa molta gent local que anava a pescar ja no va-, el riu es va quedar sense biodiversitat en certa manera i el turisme alemany d'aquest tipus és residual i molt poc rentable. El suposat 'progrès' pot comportar en definitiva un 'estancament'.

Fa un temps jo em considerava 'progresista' però si et pares al pensar, els del PP són molt més progressistes que nosaltres. Nosaltres som 'conservadors': volem conservar la llengua, volem conservar el territori, volem conservar la cultura, volem conservar l'economia que existeix -existia: models tradicionals-... El discurs encara és que nosaltres sóm progressistes però ells són els que utilitzen el concepte 'progreso'.

Però perquè volem conservar? Per què entenem el progrés d'una manera inversa a com s'entén en altres files. En el nostre conservacionisme hi ha un projecte progressista -social i economic-, en el seu progressisme hi ha un projecte conservador -social i econòmic-. El món al revés.

El poder de la superestructura és bestial. Fins al punt que pot fer-nos negar l'evidència. Un exemple molt clar. Un conegut ha comprat dos bressols -va a tindre un xiquet- m'ensenya un i em diu: això és el bressol -té l'aparença d'un bressol (quatre potes, un matalasset, etc.), s'apropa a l'altre i em diu que aquell NO és un bressol, és un altre catxarro que serveix per el primer mes de vida, però NO és un bressol -té una aparença total de bressol, com l'altre, gairebé idèntic, més modern-. Està convençut que ha comprat un bressol i una altra cosa quan en realitat ha comprat DOS BRESSOLS. Però no li ho digues, s'emprenyarà molt! Què no ho veus que és diferent! Et cridarà!

En els discursos públics hi ha desenes d'exemples com aquests: una companyia petroquímica que treballa "pel medi ambient" -quan matxaca el medi ambient-, un exèrcit que treballa "per la pau" -i fa la guerra-, una organització que treballa per "la seguretat" -i genera risc o perill-, etc.

Finalment, em reaferme en l'argument que els discursos sobre bandera o llengua són el mateix. Es parla de la 'identidad de los valencianos' per a parlar d'una altra cosa, es parla de la 'lengua valenciana' per parlar d'una altra cosa, etc. I és cert, "el nom a vegades fa la cosa" però mentre parlem del nom "la cosa" desapareix, mentre que si tenim "la cosa", no hi ha més remei que posar-li "el nom". Les teories de la construcció social de la realitat són fascinants, però el temps m'ha fet escèptic: tot és relatiu però si et peguen una hòstia i et trenquen el nas fa molt de mal.

Etiquetes de comentaris: