Dir allò que pense (6)
Si a vosté tota la publicitat (inclús la del wàter) consisteix entre triar una llet o una altra, que acabarà fent? Comprant-ne una o altra, no una tercera ni una quarta que la publicitat no li posava insistentment davant dels nassos. Els humans som així de simples. Per tant, l'última campanya electoral era de dos llets: PSOE o PP. I el resultat ha eixit d'acord amb la publicitat.
Després hi ha darrere de la majoria que resulta fonamental: el nacionalisme espanyol. No creguem en Déu, creguem en Espanya. Descaradament o dissimuladament, ser o continuar sent espanyols és potser el principal objectiu dels partits i els electors. si això significa, ser un ciutadà de tercera, no passa res. Quasi ho han dit durant els últims dies: l'ideal és "una, grande y libre".
S'arma la de déu si es carreguen a un al País Basc. però si en les carreteres en moren 20 o 30 totes les setmanes, això no passa res. ¿No han pensat mai que enfrontant-se amb les empreses de l'automòbil i impedint que els cotxes puguen anar a més d'una certa velocitat, s'estalviarien molts morts cada setmana? Però eixos morts no tenen importància, la importància és la del mort basc, perquè és com una violació al nostre gran amor, la reina dels nostres sentiments, santa o més que santa Espanya.
Dir allò que pense (5)
Sovint ho pense: degué ser ben fotut ser un treballador (?) d'aquells que alçaren les piràmides egípcies. No hi ha dubte que la humanitat ha evolucionat. Però diria que sobretot ha evolucionat en l'aspecte estrictament material, en un molt més gran consum de productes alimentaris i no alimentaris, de qualitat dubtosa en moltes ocasions. Ara bé, continuem arrossegant l'esperit claudicant i subordinat dels nostres avantpassats llunyans.
Resulta difícil, molt difícil, analitzar detingudament la realitat política. A més a més, els que en viuen procuren que no ens acostem massa, que no l'observem de ben a prop. Tenen por que copsem què hi ha darrere de l'escenari. Perquè aleshores ben possiblement no voldríem alçar les piràmides, vull dir desistiríem de continuar com un ramat daarrere d'allò que ells intenten imposar-nos com l'única realitat.
Si observàrem la realitat tant com cal perquè se'ns faça clarament visible demanaríem que la política fóra d'una manera completament diferent. De seguida voldríem que la política abaixara al regne de la raó que, tot i que tampoc és una panacea, ens afavoreix més que la seua condició sagrada. El sistema democràtic voldríem que fóra un camí de convivència més justa i no l'organaització d'un negoci dissimulat.
Dir allò que pense (4)
Acabe d'anar a votar. Cua de huit-deu persones. Sensació que s'està votant molt. Sí, d'una anècdota fem una categoria massa sovint. Encara que a voltes t'endús la sorpresa que és així, d'una altra manera les enquestes no servirien per a res. I sí, és així: saps què votaran tots els de la fila. Pitjor encara: jo votaré també als de sempre. És evident: un sistema d'eixe calibre és un sistema molt deficient. Però els polítics no volen canviar-hi res, al contrari, voldrien més concentració de poder. I, per començar, la implantació del bipartisime, el mínim per a repartir-se el botí polític.
Hem d'entrar a fons a canviar la política actual (vegeu l'article de Vicenç Villatoro a l'AVUI). Cal una política de tots i per a tots. On el representant principal siga la persona i no els partits. On valguen les facultats i els mèrits de les persones, no el clientelisme i el ventall infinit de trampes administratives. Una política que, a pesar dels múltiples vicis adquirits, s'aconseguisca que en bona part siga per al bé comú.
Els que ens sentim malament en les actuals circumstàncies polítiques, que són les més pròximes a un Estat autoritari, haurem d'espavilar-nos. Si no es planta, no es cull. Com diu la meua amiga Berta Chulvi, si no ens comprometem en el canvi, ni remotament podrà existir mai, ni ara ni en l'era dels nostres fills.
Dir allò que pense (3)
Sobre ETA fan que et quadres i comences a insultar-los prolíficament, si no vols ser sospitós de no sé què... En efecte, els etarres són uns cafres. Si en eixe joc només participara la família i cercle pròxim, jo callaria i, després de les pistoles, deixaria que parlaren els sentiments, encara que s'arraconara per complet la raó. Però no: utilitzen el terrorisme i els sentiments que provoca, per a calar foc a les raons, que ja és hora d'aplicar-hi.
En primer lloc, és una bestiesa posar per davant d'una vida humana un concepte, per més sublim que siga. És una bestiesa que ETA pose per davant de la vida d'un exregidor d'un poble d'Euskadi la independència de la seua nació. Però el PP-PSOE també posa per davant de la vida de milers de persones, la independència de la seua nació, tot i que l'emmascaren amb la defensa de la constitució o etc. Per la meua banda, sense cap orgull nacionalista espanyol, no tindria cap inconvenient que a Euskadi es fera un referèndum d'autodeterminació.
En segon lloc, no és admisible que els mitjans de comunicació llancen una allau d'insults de negació ideològica d'ETA (per més aberrant que siga) per tal de tapar que a l'altra banda dels assassins a sang freda hi ha les forces de seguretat de la nació espanyola, que sembla que ha d'estar compacta en conviccions nacionals, ja que la seua conservació de la integritat territorial costa ara per ara milers de morts. I l'orgull nacional (o constitucional?) no ha de baixar la guàrdia davant dels assassinats, sinó acallar-lo fins que no ens deixen ni pensar.
Dir allò que pense (2)
Si a mesura que m'han anat passant els anys de la meua vida, he anat desconfiant cada vegada més de la racionalitat humana ha sigut en bona parat per la qüestió nacional. Tinc amics que no hi ha manera que entenguen que el nacionalisme espanyol és una realitat tan consistent o més (per no dir que és molt més excloent) que els nacionalismes perifèrics. Per fortuna, per a mi, els amics estan molt per damunt de la política (encara més la política d'un sistema que fa aigües de credibilitat per totes bandes) i acabem fent broma o deicant-ho córrer.
He insistit molt i crec que no m'han fet cas sobre l'error de considerar-se nacionalista i fins i tot explicitar-ho en el nom dels partits, i no aplicar el mateix concepte als que s'amaguen darrere del "no nacaionalistes" o "constitucionalistes". Això provoca que el nacionalisme espanyol (no ho oblidem que en les seues mans estan totes les armes de l'Estat) se situe en un estadi superior, se sacralitze d'alguna manera, enfront dels terrenals i deficients en tants aspectes nacionalismes perifèrics. En algunes ocasions, també he proposat l'alternativa de fer desaparaéixer del mapa el terme "nacionalista" que ha sigut demonitzat pel PP-PSOE.
Considere que caldria fer un esforç pedagògic i dialèctic per tal que la realitat segons la qual tothom es regeix per la llei universal de sentir-se pertànyer a una comunitat, se li diga a això com se li diga, s'implante arreu. D'una altra manera, amb les armes de l'Estat i la confusió sobre la qüestió nacional, el nacionalisme espanyol extingirà la resta de nacionalismes de l'Estat.
Dir allò que pense (1)
Hui, dia de les eleccions generals, és el dia que he triat per a dir unes quantes coses que pense i, com diria Woddy Allen, no m'atrevisc a dir. Més ben dit, hi ha moments que em sent amb forces i ànim per a dir-les, però on dir-les? Eixe és un dels gran problemes de les societats avançades, que pràcticamaent tots els mitjans de comunicació van lligats als partits polítics. Cal repartir el poder, que cadascuna de les parts d'eixe poder controle l'altra i ens preserve així de l'acumulació de poder o del poder quasi absolut. Perquè quan es dóna eixa possibilitat, la societat està corrompuda i funciona més com a grups mafiosos que com a ciutadans lliures i civilitzats.
Els mitjans de comunicació haurien de ser de propietat estatal, amb un pressupost fix i suficient que només tinguera un increment regular anual segons la pujada de l'índex de la vida. En els mitjans hauria d'existir la possibilitat que tothom que tinguera alguna cosa a dir, la puoguera dir, en el format que fóra. Caldria arbitrar fórmules democràtiques per a triar-ne els directius i un rigor a l'hora de valorar l'admissió dels treballadors als mitjans.
Sense aquesta premissa o primera premissa, el sistema democràtic esdevé una farsa, com les mateixes eleccions que se celebren hui. Perquè els mitjans de comunicació es converteixen en l'altaveu publicitari del seu amo temporal, de tal manera que només promouen el bipartit espanyol, PP-PSOE, com si d'un partit de futbol es tractara.
