dimecres, 21 de novembre del 2007

El pensament independent

Estic agraït a Enric Nomdedéu per la seua recomanació d'un llibre sobre la desaparició de l'àgora, en un comentari d'aquest blog. En principi, no crec que hi haja cap però. Éstà molt bé que llegim llibres de trellat, que ens situen en el coneixement de primera mà del pensament polític.

Ara bé, i això no va per Nomdedéu, com a membres d'un poble petit, desfibrat i amb un futur incert, tenim respostes acomplexades davant el pensament global. Som dèbils, molt dèbils, i reaccionem amb debilitat, adherint-nos als uns o als altres. No assumim la decissió d'elaborar el nostre pensament: ens fa por, això. Hem de recórrer als altres sempre.

D'eixa manera estem situant-nos de bon començament en un territori subsidiari. I la cursa respecte als altres ja l'hem perduda quan hem de passar milers d'hores aprenent la llengua de l'altre, que mentrestant va fent camí. La solució d'aquest problema és incidir en la traducció automàtica de tot allò que ens interesse al nostre idioma. I això encara està molt verd, continua considerant-se amb normalitat que cal aprendre l'anglès.

Amb tot, cal sobretot una fe, una confiança en nosaltres mateixos, que moga muntanyes, que ens faça independents pel que fa almenys al pensament, que puga bastir una teoria del policentrisme, de tal manera que ens òbriga el camí que ens faça arribar a ser subjectes actius del futur pròxim.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Ponts de diàleg

Després del segle XX, tenim ben clar que l'individu no es pot sotmetre mai als interessos de cap societat, perquè de seguida eixirà el boig de torn amb la seua dèria que sotmetrà tots els individus en nom d'uns interessos socials falsos. I que l'invidu hauria de ser lliure (sense paternalismes polítics ni de cap mena), fins on la seua actuació afecta un tercer, camp que la societat ha de reglar o legislar. També va quedant clar que, a més d'exercir la nostra màxima llibertat, en un planeta que va cap a la mundialització, necessitem i necessitarem cada vegada més pertànyer a un grup ampli de població on identificar-se per damunt de les relacions estrictament personals. Això és, per exemple, el valencianisme i el seu projecte.

El projecte del valencianisme és crear una societat cohesionada i no submissa que ens permeta sentir uns fonaments sòlids en la nostra vida i, per a alguns també, que siga un espai comú que supere la nostra finitud física.

Ara bé, en un terreny com eixe on es barregen raó i sentiments cal que fructifique una xarxa connectora de lligams afectius, perquè d'altra manera acabaríem com el boig abans mencionat, volent imposar la seua dèria recolzant-se en els interessos falsos de la societat. No pot ser que les formes de vida d'eixa societat que volem cohesionar siguen en la seua immensa majoria repugnants per a nosaltres, ja que aleshores els qui sobrem som nosaltres. Hi ha d'haver maneres d'acostament, d'acceptació, de participació en les manifestacions festives, gastronòmiques, estètiques, etc. del que diem que és el nostre poble.

De la mateixa manera, hem de tindre en compte que allò negatiu que personalitzem en un ciutadà qualsevol (la castellanització, la confusió política, certa imbecilitat fins i tot, etc.) es deu a la manipulació i contaminació ideològica d'aquells que no formen part del nostre poble. ¿No rebutgem massa ràpidament aquells que no combreguen o no han tingut l'oportunitat de combregar amb els nostres conceptes? ¿No caldria, més que condemnar-nos a l'enfrontament i el ressentiment, entaular ponts de diàleg?

dijous, 15 de novembre del 2007

El centralisme, caducat

L'argument diguem-ne de justificació intel·lectual de qualsevol centralisme segueix justament al peu de la lletra l'expressió "la unió fa la força", més genuïnament dit en la nostra llengua, "com més serem, més riurem". La unió, però, ja no és el colze a colze físic, sinó comença a ser la suma de les intel·ligències i sensibilitats escampades pertot arreu, sense fronteres i connectades per instruments com Internet. Amb la qual cosa, per tant, s'aconsegueix que cadascú puga riure a la seua manera i segons el seu gust, dit siga tot de manera metafòrica.

En un article de l'Avui vaig llegir que l'àgora de la ciutat està desapareixent (les ciutats es fan cada dia més hostils i inhumanes) i l'esperit d'innovació pensant es desplaça al món rural, ja no agrícola potser, amb l'objectiu de trobar-hi la tranquil·litat que no li prorporciona la ciutat. És a dir la llavor del pensament és fructífera en la calma del camp i esdevé estèril o quasi en la ciutat. En qualsevol cas, el desplaçament indicaraia una ja no necessitat de centralitzar o d'unir físicament per a obtindre resultats positius.

En el fons, em fa la impressió que els centralistes fan el que poden per tal que les noves tecnologies de la informació i la comunicació no avancen tant com podrien per por a la tendència intrínseca d'eixes teconologies d'anar contra la dependència i la centralització. Amb una miqueta d'imaginació, podem perfectament veure que resultarien senzills molts invents que no apareixen a hores d'ara enlloc, des d'una reducció dràstica de la burocràcia fins a l'aparell de traducció simultània entre el nostre idioma i uns quants d'europeus, cosa aquesta última una mica obsessiva en mi perquè la veig molt factible de realitzar, d'un avanç espectacular (poder parlar amb algú d'un idioma desconegut amb una certa precisió) i una de les eines més influents per a la pervivència de la nostra llengua.

En el centralisme passa com en el Congrés espanyol, que es prohibeix parlar en la nostra llengua no per qüestions tècniques, sinó per raons polítiques o viscerals, és a dir, per la fam d'exercir el seu poder en contra d'un sistema polític més lògic i humà.

divendres, 9 de novembre del 2007

Autodeterminació i innovació

He d’agrair la participació de Nomdedéu i d'altres en el text anterior del present blog, perquè sovint fa la impressió que darrere de la pantalla de l’ordinador no hi ha ningú… Crec que cal escriure i com més millor, perquè un aspecte del colionalisme espanyol (digueu-li com vulgueu) és justament el del domini (i també cessió nostra) del discurs polític. Ens engolim el que elaboren «ells», amb uns retocs sovint matussers i simplistes per part nostra. I, per altra part, i ho hem comentat Rafa Castelló i jo en més d’una ocasió, tenim tantes teranyines en el llenguatge, ens hem acostumat tant en el fons a rebre’l i a no exercir-lo, que no és que estem pràcticament impossibilitats per a la seua innovació o per a la regeneració ideològica, és que a més a més solem no aclarir-nos massa entre nosaltres, com si moltes vegades no parlàrem la mateixa llengua fins i tot.

He de dir abans de res que el text sobre Ceuta i Melilla que vaig escriure pertany al registre de llengua entre la ironia i el sarcasme, per tant, l’humorístic, que es regeix per unes altres regles que la llengua que ara use i han usat els que han escrit comentaris a propòsit del meu text. A banda que tinc tendència al llenguatge de l’humor, pense que té un carácter provocador que fa botar al personal. I resulta molt higiènic. Tot això m’agradaria que quedara clar perquè d’altra manera hauríem de tornar al paràgraf anterior. Per altra part, no pretenc contestar a Nomdedéu, sinó col·laborar a desempallegar-nos de la passivitat d’estar sotmesos al discurs dels “altres”.

El que ens ha passat a nosaltres, els que ens pensem que som conscients del discurs polític, ha passat amb molta més rotunditat en la majoria de la gent. El discurs el fan “ells” i els mitjans de comunicació els tenen “ells”, ni més ni menys com Göebbels. Què són la inmensa majoria de valencians? Espanyols, evidentment. Què són la inmensa majoria dels habitants de Ceuta i Melilla? Espanyols, evidentment. Perquè cal pensar que, a més de ser una necessitat humana universal, el nacionalisme --en aquest cas, l’espanyol— és una construcció mental que es du a cap a través de tots els mecanismes d’informació que rep l'individu, conscients o inconscients, implícits o explícits, i que pot tindre tota mena de fonaments o justificacions (històrics, geogràfics, etc.), però que mentre no existeix el procés d’autodeterminació, la seua raó última és el poder o la força.

(Òbric un parèntesi per a referir-me al terme “nacionalisme” que els espanyols han demonitzat i que, per tant, només crec acceptable que l’usem si l’apliquem sistemàticament a tothom, en especial a “ells”, que per altra part són molt més nacionalistes que nosaltres. En cas contrari, més val parlar de valencianisme polític. I aquesta és una qüestió que sembla formal i, en canvi, du una càrrega de contingut ideològic considerable).

Sense poder o força, sense mitjans de comunicació còmplices, ¿seríem almenys capaços d’innovar el discurs polític, sobretot el referit als nacionalismes? ¿O serà massa gosadia? Però, quina altra eixida ens queda? Podríem superar la por de situar-nos en primera fila? Per exemple, en un planeta que marxa cap a la mundalització, no hauríem de redefinir l’estructura relacional humana, les connexions múltiples i variades entre individus i col·lectius, on ja no cal un ordre jeràrquic rígid ni uns nacionalismes de pedra picada, sinó un policentrisme que ens permeta viure molt més lliures que a hores d’ara, on les meues circumstàncies vitals siguen molt més decidides per mi?

No està plenament caducat el sitema democràtic actual? Si és cert que els polítics creuen en la mena d’ens quasi sagrat que és el poble (“el poble no s’equivoca mai”), per què el poble no decideix directament (la tècnica actual ho permet) moltes qüestions que hui en dia decideixen els polítics? ¿I com no hem de donar per descomptat i exigir amb tota l'energia que, al mateix temps, no podem col·laborar a l’extermini de la Terra, ni de cap dels seus territoris, ni de cap de les seues llengües? He dit llengua, i la normalització de la nostra llengua ha sigut una burla i com a tal cal denunciar-ho. Però, en la societat de l’espectacle, cal emprar els recursos més cridaners. Que “ells” no empraren la gran pallassada de Tejero?

En fi, si voleu, podem continuar… Ara vos toca a vosaltres.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Les finques de Ceuta i Melilla

Els espanyols tenen dues finques a Àfrica, Ceuta i Melilla, a més de les illes Canàries. És una manera de concebre el territori, a través de la seua possessió, a l'estil del senyoret de Madrid que disposa d'una finca del sud espanyol per a anar-hi a caçar. Ací cacen perdues i llebres, allà se suposa que lleons i tigres, o capen micos. Les finques d'Espanya els semblen poca cosa (més si pensen que els malvats anglesos hi van comprar o adquirir una finca, la de Gibraltar), necessiten una cosa més exòtica.

Però com faria lleig això de posar a l'entrada "Finca de Ceuta", etc., fan que baixe del cel l'Esperit Sant en forma d'essència pàtria, és a dir, amb l'halo de la divinitat. Espanya, el senyoret de Madrid amo de la finca, esdevé l'emanació d'una força espiritual que lliga fraternalment les finques. Espanya, Espanya, Espanya!, se sent el crit enfervorit de qui ha palpat una cosa sagrada. I a la gent li cauen les llàgrimes, com si hagueren vist el Nostre Senyor acabat de ressuscitar.

El problema vindria si els africans s'entestaren a quedar-se les finques espanyoles de Ceuta i Melilla. Perquè els que vivim en les finques dels espanyols a la península ibèrica, tenim assumit que els amos són els amos, i nosaltres som com una mena de serfs de la gleva, sempre supeditats als desigs, manies o voluntat del senyor ungit per l'esperit patri, la gran nació espanyola. Però encara no som tan idiotes com per anar a jugar-nos la vida a Àfrica per defendre les finques dels altres. Ja en tenen prou amb els guardians de finques que els els paguem de la nostra butxaca. Si bé, ja ho havia pensat, corren el perill que aprofitem l'ocasió i ens fem amb la finca nostra, vull dir, la terra nostra, que la convertiren en finca "ells".

dissabte, 3 de novembre del 2007

Nacionalisme inconscient

M'espanta a voltes i em deprimeix unes altres veure la capacitat d'inconsciència de la gent. Sobretot en allò que podríem dir apriorismes socials generalitzats. Últimament ho he comprovat això en castellans de les Castelles i en valencians. I el tema (no podia ser-ne un altre), el nacionalisme i concretament la crítica àcida i nacionalista (espanyola) contra Catalunya i Euskadi.

Al meu entendre, és quasi una obligació cívica ajudar la gent a fer conscient allò que és nacionalment inconscient, sempre de la manera més senzilla. I tampoc cal tindre por d'insistir, ja que els apriorismes mencionats dalt són en bona mesura insistència dels mateixos pensaments o consignes.

El diccionari és una arma de gran ajuda. Perquè, per exemple, nacionalista és qui "propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seua nació". Què pensa un castellà de les Castelles sobre la hipòtesi segons la qual Euskadi i Catalunya s'independitzaren d'Espanya? Se'n pujaria per les parets perquè tem per la "unitat i la independència de la seua nació". Per tant, tant nacionalista és el castellà de les Castelles que el basc que vol una Euskadi independent. Fer conscient el nacionalisme inconscient i posar al mateix nivell de llenguatge el castellà i el basc representa un pas de gegant en la dialèctica de les nacions.

En el cas del valencià és més difícil, més profunda la inconsciència, perquè ell és un nacionalista però espanyol, no valencià, la qual cosa fa que vaja contra els seus interessos i la lluita interioritzada siga més sagnant. El diccionari, però, també és un bon instrument. I la condemna de ser un ciutadà de segona per ser valencià té un fum d'arguments.

Tot això és molt sabut i ho hem explicat milers de vegades, algunes o moltes de les quals no han servit de res. Ara bé, tot i que el soroll mediàtic del PP-PSOE és ensordidor i procura refermar els apriorismes de la gent en una mena de tòmbola electoralista, cal insistir en el tema més important de l'Estat o dels qui ens han inclòs en eixe Estat i això ens perjudica en la nostra vida individual i col·lectiva. Cal fer pedagogia del nacionalisme, perquè al cap i a la fi la gent vota, i vota Espanya en forma de PP o de PSOE, contra els seus interessos.