Una democràcia ni rudimentària
Vivim en una mena de paleolític superior de la democràcia o societat de l'equilibri i la concòrdia socials a partir de la decisió de les majories i el respecte a les minories. Tenim de bo que en som conscients o ho podem ser, a diferència dels diversos graus d'esclavitud en què la humanitat ha viscut segons les èpoques històriques.
Amb tot, fills com som de les utopies errònies i per fortuna inassolibles, hi ha molts que no suporten aquesta democràcia menys que rudimentària i abandonen tot allò que no siga la seua vida personal estricta.
Hi ha també, però, que entenem que no desitgem cap món feliç, sinó que en la nostra vida necessitem exercir les nostres relacions socials, necessitem participar en el conjunt de l'univers humà en què vivim. És una necessitat com menjar i beure. D'una altra manera, ens sentim deteriorats interiorment i balafiem els nostres recursos en perdre el temps o amargar-nos la vida.
Deixar-se véncer perquè la democràcia actual s'assembla més a una dictadaura bipartidista que a un sistema que ens proporcionara satisfaccions personals i col·lectives és doblement negatiu: no fem res perquè canvie i ens sentim fracassats per les nostres actuacions passades.
Per tant, cal menys decepcions sobre la globalitat del sistema i més anàlisis anant a pams. Perquè cal una renovaciaó del pensament polític i no ens hem de sentir incapaços de col·laborar a crear-ne un de nou, no hem de tindre complex d'inferioritat perquè no vivim en una ciutat de no sé quants milions d'habitants: el pensament, a partir d'Internet, pot ser perfectament pluricèntric, com ho poden ser tantes altres coses. Això és importantíssim.
Diuen que la decisió del poble és sàvia a l'hora de les urnes cada quatre anys. El poble, gran mite dels polítics actuals, és infalible. Per què, doncs, no ho és per a decidir moltes qüestions que quasi d'amagat decideix l'oligarquia política? Que no és prou madur i l'oligarquia sí?
Per què el monstre del poder va fent-se cada dia més gran? Només amb el fraccionament o repartiment del poder, pot no convertir-se en una farsa de la democràcia i en un monstre, que entra en les nostres vides quan no ha d'entrar i no està en contacte directe amb la societat, de la qual hauria de ser només representant i només quan calguera, a més d'estar constituït pels més ben dotats intel·lectualment.
Perquè tot allò que només afecta a l'individu estricte no requereix legislació, sinó llibertat. I tot allò que afecta a tercers, és cosa de tots. És a dir, es tractaria de retornar al màxim la capacitat de decisió sobre la societat a la mateixa societat. I disposar d'uns polítics que executarean allò que se'ls delegara conscientment.
Més que infalible, la nostra societat actual s'assembla sobretot a un ramat, al qual la informació arriba distorsionada i sorda pels mils de sorolls actius, i la formació se li substrau amb simulacres educatius cada dia més fracassats.
No avançarem, no redreçarem el rumb fins que no tinguem por a replantejar-nos-ho tot, fins que no siguem conscients que vivim en un estadi molt primitiu d'un sistema polític que podria donar molt de si.
Etiquetes de comentaris: Democràcia
L'enemic dins de casa
Dinant hui en un bar-restaurant de carretera pròxim a Alcoi, he tingut la desgràcia que darrere meu hi havia dos homes típicament valencians. M'ha sigut imposssible desconnectar-me del tot de la seua conversa. En primer lloc, parlaven en valència a estones i en castellà la resta del temps: és la temptació, el desig profund d'acabar amb una llengua i abocar-se a l'altra. Això s'ha confirmat quan el que parlava més fort ha dit que els xiquets valencians haurien d'estudiar només castellà i anglés.
Reconec que sóc un exagerat, però m'ha molestat la frase. Al meu acompanyant, li he dit en veu prou alta perquè em sentiren els altres dos que Alcoi (supose que aquells ho eren, per l'accent) era una ruïna econòmica, més que una ciutat industrial s'havia convertit en una població de museuets i records i que si no tenien ni un clau en compte de Moros i Cristians podien fer un any Moros i l'altre Cristians. Prou, doncs, per a tornar-la a uns alcoianets, que són tan fatxendes en un percentatge alt.
Però més enllà de la revenja, sempre penses que aquells dos desgraciats, aquells dos analfabets, no tenen la culpa de les bestieses que diuen. Són dos pobres persones que han rebut l'ADN cultural de si fa no fa un esclau, que han assumit la seua esclavitud per falta de llums i que col·laboraran sempre a destruir el seu país, de la mateixa manera que defendrien el símbol sagrat d'Espanya davant de qui fóra.
Aquest és el problema més greu: l'enemic el tenim dins de casa. No atacar-lo mentre ell t'ataca i s'ataca, fa ràbia. Atacar-lo fa que siga encara més enemic, més traïdor inconscient. No em faria gens de gràcia que tinguera por d'exposar en públic la seua incapacitat mental, tot i que no em frustraria tant com a hores d'ara. No hi ha cap possibilitat de fer-lo raonar, no sabria racionalitzar la seua esclavitud. Això és el que a voltes em fa pensar si certs problemes simplement no tenen solució.
A pel bipartidisme!
Ha arribat el moment que les dues maquinàries político-mediàtiques espanyoles enceten la campanya de procurar només vots per al PPSOE. Es tracta de posar una miqueta o un molt de sentiment a la política, de tal manera que el personal només veja dos equips en el camp i que per despit contra un dels dos acabe votant l'altre.
He de dir als senyors del bipartit espanyol que no pense votar ni al PSOE ni al PP de cap de les maneres. I no perquè em sembla degradant simbòlicament que la meua llengua estiga prohibida en el Congrés dels Diputats de Madrid, on en teoria hauria d'estar dipositada la voluntat del poble, sinó perquè per als valencians Espanya, l'Espanya concebuda pel bipartit, és un mal negoci i per a mi s'ha convertit mentalment en una mena de camp de concentració, del qual intentaré per descomptat eixir-me'n.
Pel que fa a la intervenció dels bisbes en la campanya electoral, hauríem de recordar tots que va existir un senyor a qui li deien Freud, que ens hauria de fer reflexionar sobre qualsevol declaració i intenció. Cal pensar com (a banda de l'oportunitat d'ostentació que són les bodes, comunions, etc.) les esglésies estan buides. Però encara és més greu: als seminaris no queden ni rates. L'església catòlica s'ha convertit en un gran festival mediàtic quan es mor un papa, i prou.
Per tant, allà dins de l'inconscient, García-Casco i companyia, ¿no tindran enyorança d'altres temps, temps daurats de dictadura militar, en què tenien els seminaris plens, tan plens que presagiaven una llei de matrimonis homosexuals? ¿No somiaran en aquells anys que ens obligaven a engolir-nos les misses i la seua doctrina multireaccionària? ¿Què tal una bona guerra civil i una dictadura a la qual vostés, senyors bisbes, besarien el cul de tan agraïts que estarien?
I als bisbes i als bisbes de la política o bipartit els demanaria que es preocuparen més dels morts en la carretera que els d'ETA. Per una senzilla raó: perquè en són molts més. ¿O és que hi ha qualitat en la mort dels uns o dels altres? ¿Morts de primera i morts de segona? Per a vostés, no cal que ho diguen, sí. Els morts en les carreteres són xifres d'estadístiques. Els altres morts són un atemptat contra l'esperit nacional espanyol, un crim insuportable.
Ja dic, és temps de bipartidisme. Els bisbes també volen el bipartidisme, si no hi ha l'oportunitat d'alguna cosa millor, més d'acord amb la doctrina catòlica, la de la santa Inquisició. Però tots juguen la mateixa partida. Mentrestant, aguantarem la impúdica campanya bipartidista, inclosos els bisbes, encara que ens resulte tan grotesca com el soterrar d'un papa i a alguns ens produesca una sensació de camp de concentració.
