Joan Pellicer, un símbol que fructifica
Joan Pellicer i Bataller ha encetat una altra mena de vida, la que uns pocs elegits assoleixen després del traspàs. Té per davant una part considerable de la seua obra per a publicar, i milers de persones que, havent-lo conegut personalment o no, tenen posat el seu afecte i la seua mirada en el camí que Joan ha traçat. A més a més, ho dic clarament, si ens llevem de damunt el provincianisme que només sap triar mitjanies com a representants del poble valencià i adoptem la valentia de triar persones de geni, que són capaces de lliurar-se en cos i ànima a qualsevol causa de la vida, l'homenot Joan Pellicer hi ocupa un dels primers llocs. Ell és tot un símbol del nostre poble, un emblema net i clar com una estrella. Salvant totes les distàncies, des de la més profunda humilitat si voleu, Joan és el nostre Verdaguer laic i ecològic, perquè, tocat per un halo místic, perquè ha sabut encisar una part destacada del nostre poble amb la paraula escrita, oral o televisiva, partint de la senzillesa de les flors i les plantes, dels paisatges i les fonts fresques, de la terra i la natura. Són moltes, moltíssimes les persones que en els últims dies recorden a Joan amb tendresa i ho expressen d'una manera o altra, amb una intensitat inhabitual. Només cal mirar els mitjans de comunicació convencionals i els no convencionals, per a ser-ne conscients. Gota a gota, la seua memòria s'escampa pertot arreu, com un oli de pericó que tanca la ferida de la seua absència física i projecta la seua figura en el futur proper i llunyà. I, sense pretendre-ho potser ningú, va consolidant-se una força de canvi, justament en el sentit que més valorava i estimava profundament ell: la conservació de la natura, la protecció del nostre territori tan salvatgement depredat a hores d'ara, i la conservació i cultiu de la seua i nostra llengua, amenaçada de mort. Joan Pellicer i Bataller no ha fet sinó iniciar la seua nova trajectòria: qui tinga ulls per a veure-ho, que ho veja. Necessitem trobar nous camins, necessitem guies capaços de ser-ho: Joan n'és sens dubte un d'ells.
La llengua, encara
Vos demane disculpes, Enric i Rafa, per haver-me fet un embolic i haver publicat l'anterior post, "L'origen del valencià", en el nostre blog mancomunat, quan la meua intenció era fer-ho en el meu particular. Amb tot, crec que és un error témer l'humor, siga on siga on puga aparèixer. Més encara en l'aspecte lingüístic, que sense unes gotes d'humor esdevé sinistre al nostre país. L'invent del conflicte lingüístic a càrrec del PP (UCD aleshores) i el consentiment per por del mateix conflicte per part del PSOE, ha pres una volada tan demencial que l'única teràpia possible és riure's-en, aparcar el conflicte de manera divertida per reducció a l'absurd. I, així que arribe el canvi polític, caldria emprendre immediatament una actuació aclaridora i pedagògica a fons sobre la llengua. Perquè sí que l'han convertit, el conflicte lingüístic, en un problema de primer ordre dels valencians, d'identificació amb el nostre instrument de comunicació, amb tota mena de distorsions i derivacions negatives. I no oblidem que un percentatge ben elevat de la població estaria disposada a ser informada sense problemes i que el tant per cent de cafres en qualsevol societat sempre és per fortuna relativament baix, amb el qual cal comptar però mai no sotmetre's-hi.
Últimament ha sigut proposada per l'alcaldessa de València, Rita Barberà, una teoria certament rigorosa segons la qual el valencià ja el parlava el poeta Al-Russafí, molt abans d'arribar Jaume I a València. Amb tots els respectes per la màxima autoritat valenciana, considere que la seua teoria és de vol gallinaci, sense ambició històrica. Des de fa un temps defenc que ja en el paleolític inferior es parlava el valencià, teoria que ha originat tota classe de conjectures sobre si no m'hauria equivocat i el moment d'aparició del valencià no degué ser en el mesolític o el neolític només, encara que ningú s'ha inclinat amb convicció i valentia pel superior o per l'inferior. Però ja sabia jo que uns i altres ens quedàvem curts: una antropòloga suïssa, Weisser Nürung, ha llançat una nova teoria certament espectacular. La mencionada teoria planteja un problema conceptual, això sí, perquè partix de la creença evolucionista darwiniana i descarta la creacionista nibelunga. Siga com siga, exposarem sense recels la teoria de la científica suïssa: el valencià ja el parlaven les mones i els micos! Cal aclarir que no totes les mones i tots els micos, sinó els estrictament valencians. La gran troballa s'ha aconseguit per mitjà d'un electrofugador que recupera sons ocorreguts en altres moments de l'existència del nostre planeta, com si d'una màquina de temps es tractara. A través d'un col·laborador íntim de l'antropòloga, hem pogut saber que ara com ara s'ha pogut recuperar un fragment d'una conversa breu però de significació inequívocament valenciana:
MICO.-Ho fem? Ho fem, mona?
MONA.-Fem-ho, fem-ho, fem-ho!
Científics valencians avalen una teoria tan espectacular i suggerent, a més a més, perquè la llunyania de l'origen de la llengua confirma, diuen, una sensació molt propia de molts valencians, que senten tan remota la llengua, que sovint en perden la memòria, s'obliden de les paraules i es veuen obligats a parlar en castellà. De totes maneres, també expliquen els científics que, amb la novíssima teoria, compensarem la impossibilitat de parlar-la, ja que la llengua valenciana se situarà en el pedestal més alt de les llengües del món al tindre un origen tan extaordinàriament únic i venerable com el del temps de les mones i els micos (valencians).
La llibertat es contagia
Ahir, Aznar alertava sobre que la independència (política, s'entén) es contagia, en el sentit d'una malaltia. Si Kosovo s'independitza, ¿qui diu que algun territori més no voldrà independitzar-se també? Qualsevol ànsia de llibertat i, més encara, qualsevol llibertat que s'aconseguisca, té el "perill" de contagiar-se. L'esclau, el pres, l'assetjat per la seua parella, si descobreixen a través d'altres que és possible la llibertat, se'n contagiaran, no voldran sinó obtindre-la siga com siga. Per això, el negrer, l'empresonador, l'assetjador, temen la llibertat, el simple desig de llibertat de l'altre. Aznar, també. Però la que més tem és la llibertat de la independència política. Cap pensar que el seu gran desig seria una llei divina que prohibira radicalment canviar qualsevol frontera (tret de la de Gibraltar, que les excepcions no fan la regla). És la seua màxima obsessió, la pàtria perpètua, com si es tractara d'una mena de si matern. El seu pitjor malson deu ser que algú gosara discutir un pam d'eixa pàtria seua, d'eixa nació pura, inviolable. La pàtria eterna deu ser el seu concepte superior, una sacralització màxima d'un territori, una mena d'objecte diví, si no la mateixa divinitat en la Terra. I se suposa que una obsessió semblant, que passa per damunt de la gent, que passaria per damunt d'un exèrcit de cadàvers, la va adquirir en l'escola nacional (cosa estranya, perquè degué anar a la privada), en el nacional-catolicisme, en la ràdio nacional i en la història nacional i, per descomptat, en les heroiques i sublims altures del pensament de l'exèrcit patri. Però, naturalment, tan elevat ideal va contra la llibertat, contra la manera de viure d'altres, que no necessàriament tenen una obsessió com la d'Aznar i inclús pot ser que voldrien que les fronteres no existiren o existiren com a referents ètnics i res més, que el seu somni seria no estar sotmesos a cap pàtria, ni a cap negrer, ni a cap empresonador, ni a cap assetjador. Per això, per a certa gent la llibertat és vista com un perill perquè justament "l'altre" també té veu i vot, i pot rebel·lar-se contra les obsessions que per a fer-les realitat han de maltractar o tallar les ales o fer sucumbir a altres.
Espanya
El problema és sobretot que quan diuen "Espanya", diuen Castella i Madrid. Espanya és el castellà, la cultura castellana, els mitjans de comunicació castellans, l'orgull castellà, fins i tot els interessos econòmics castellans. La resta, que no és el rovell de l'ou d'ESpanya, són "peculiaridades regionales", no res, una cosa molesta si pretenen els seus habitants ser alguna cosa més que el suburbi del centre, de l'Espanya de debò,uns provincians de cap a peus. I ho van dissenyar i ho mantenen així: com un centre nítidament superior i unes perifèries clarament inferiors i subordinades. Per això,només que tinguem dos dits de trellat, eixa Espanya si més no no ens convé gens ni miqueta, ens perjudica profundament, no sols col·lectivament, sinó individualment. I això tan elemental però tan fonamental no ho podem oblidar de cap de les maneres. S'ha d'insistir sobre la repercussió fatal que eixa concepció té sobre les nostres vides. Perquè si ho dissimulem, si tenim por que en facen demagògia patriotera i callem, ens convertirem en allò que ja són molts, en uns col·laboracionistes que poden buscar-se la pròpia ruïna, encara que confien que els de Vichy van tindre la sort que al final es derrotara el règim nazi. No acceptar formar part d'una Espanya com la conceben els qui manen en aquest estat, no és una reivindicació més, és una necessitat imperiosa si volem sobreviure a les misèries a què eixa idea i pràctica ens condemna.
Sobre tòpiques
Parle dels tòpics de la lògica aristotèlica. Per què la tòpica del debat 'dreta-esquerra' no només es pròpia de comunitats polítiques ja definides, o objectivades, amb instruments polítics sobirans, com tan bé explica Ignasi. Una tòpica que obvia, per evident, la pròpia definició del grup sobirà que opta per una vessant (dreta) o l'altra (esquerra): definició que ja es dóna per tancada, els espanyols són de dreta o d'esquerra. Una tòpica que renaix a la política catalana, amb el govern Montilla: tan contents com estan que a Catalunya es discutisca, bàsicament, sobre l'eix esquerra-dreta, i no sobre l'eix Catalunya-Espanya.
A més a més, la tòpica dreta-esquerra es construix i es difon amplament per Europa durant el segle XIX i culmina o precipita durant el XX, amb l'allau de guerres i destrucció que la humanitat va viure. És una tòpica basada en els drets, vaja, que construix els discursos polítics sobre la base de la reivindicació de drets. D'això li ve, crec, la seua popularitat, la seua simplicitat. Ara bé, també és l'origen dels problemes que genera, de construir i afavorir societat immadures. Només els xiquets i les xiquetes (fins superada l'adolescència, que alguns no superen mai) basen els seus discursos només en els seus drets. Em sembla que la tòpica dels drets, generadora de la tòpica dreta-esquerra, construix societats infantilitzades. I és, al seu nucli, una lògica de dretes (drets?).
Front a eixa tòpica dreta-esquerra, de drets, cap l'elaboració de discursos a partir de la tòpica de les responsabilitats. De les responsabilitats pròpies i de les dels altres. Una tòpica més compromesa, més activa i menys passiva. Els discursos que reclamen responsabilitats, pròpies (autodeterminació) i dels altres (exigència), són, però, discursos més incòmodes, potser més impopulars o, si més no, menys populistes. Ara, això pense que té un premi immillorable: la generació de societats adultes. Societats conscients dels pros i contres, de les limitacions, però també de les oportunitats, capaces d'assumir els reptes i amb capacitats per la discussió pública.
Vull pensar que la població adulta d'este país seria capaç d'entendre eixos discursos construïts des de la tópica de les responsabilitats, per què, de fet, una part de la població exerceix, calladament, inconscientment, potser, els seus actes quotidians des d'eixa lògica responsable, més que no des de la dels drets.
Etiquetes de comentaris: Democràcia, Identitats, Ideologies
De les dictadures encara
Al cap de vora 32 anys de la mort del dictador, ni s'ha aconseguit simplement una Espanya plurilingüe ni de bon tros, ni han acabat amb ETA, l'existència de la qual justifica indirectament la impossibilitat d'això primer. A Madrid van saber marcar les regles del joc i dur sempre la iniciativa política, a través d'una concepció i estructura bipartidista, PP-PSOE, a què tothom acata o els segueix el corrent, fins i tot els partits mal denominats "nacionalistes" de Catalunya i Euskadi. L'estructura es basa en una suposada ideologia en què es divideix el personal en dretes i esquerres. Però resulta evident que, si ens haguérem d'acollir a una concepció política tan clàssica, hauríem de filar una miqueta més prim i parlar de dreta pura i extrema dreta, o cosa semblant. Perquè pel que fa a qüestions fonamentals (per a ells i per a nosaltres), deixant de banda la qüestió d'haver convertit el partidisme en una autèntica màfia (màfia que es dedica sobretot a distribuir entre la seua clientela càrrecs, jornals i negocis), mantenen unes postures profundament reaccionàries i d'un sobiranisme espanyol excloent que fa feredat. El bipartit més s'estimaria mil morts (per dir una xifra) que cedir un pam de la seua "nació". I l'estat plurilingüe no el permetran mai dels mais, aniria contra el seu nacionalisme de pedra picada. Mentrestant, què fem els qui no creguem en el model del bipartit espanyol? Alguns van abdicant, siga per la debilitat del seu pensament, siga per covardia, siga per conveniència, com molts també abdicarien quan Hitler va guanyar unes eleccions democràtiques, és a dir, un cert aval que en el fons és molt qüestionable. D'altres no acabem d'eixir-nos-en del joc imposat pel bipartit o no ens sentim amb la força suficient per a fer-ho. O potser sabem que la maquinària publicitària, el Goebbels espanyol, està en les seues mans, i manipulen així tota la informació i fins i tot l'opinió que no els siga favorables. No vull exagerar, però no hem avançat tant des de les dictadures feixistes i comunistes del segle XX a la situació actual nostra. I si més no, n'hauríem de parlar en públic, ni que siga per mitjà d'Internet.
La memòria de Joan Pellicer
De la mateixa manera que sóc contrari al culte als morts (als cadàvers, vaja, dels quals ha "volat" l'esperit de la persona), sóc contrari als soterrars, les necrològiques i esqueles, i prou. Joan Pellicer i Bataller ens ha deixat una obra materialitzada en escrits, alguns dels quals s'han publicat, d'altres estan per a tornar-se a publicar, i alguns encara són inèdits, a més de la memòria viva que n'hi ha en molts de nosaltres. Però, d'altra banda, Joan Pellicer s'ha convertit en tot un símbol, que no hem de balafiar, sinó estimular i escampar al llarg del temps. Pertanyia a la generació "revolucionària" dels setanta, però era un dels pocs que tenia la capacitat i el valor de ser-ne un representant valuós. Per això s'ha convertit en el símbol de l'ardor innocent, de la voluntat apassionada, del desig profund d'un poble, d'una terra, d'una llengua, d'una cultura que no vol morir.
Dimecres que ve, 14 de febrer, a les 22.30 hores, programa en homenatge a Joan Pellicer en PUNT 2
Dol per Joan Pellicer
Un Bloc pel País no pot estar hui més que de dol per la mort del nostre homenot Joan Pellicer i Bataller. I dins del dol, s'obri com una mena de llum, una esperança en forma de pregunta: ¿com és possible que en un país de tantes misèries, tan destruït com el nostre, puguen sorgir figures tan extraordinàries com Pellicer, per la seua personalitat, per la seua obra i per la seua fermesa incorruptible de mantindre's contra vent i marea fidels als seus orígens i a la seua voluntat constructiva? Si creguera en Déu, diria que és un miracle. En qualsevol cas, diguem ben alt que teníem i tindrem en la memòria un dels millors entre nosaltres.
El valencià i l'scots
Atenció! Prova. Intenteu llegir estos dos paràgrafs:
Original
In Scotland, maist folk kin unnerstaun English. A wee drappie folk speak it, but no near as mony as ye micht think. In big swatches ae the toons an country, gey near nae English kin be heard oan the streets or in the shops an even less inside the hooses.
Translation
In Scotland, most folk can understand English. A few folk speak it, but not nearly as many as you might think. In large areas of the towns and country, almost no English can be heard on the streets or in the shops an even less inside the houses.
Diríeu que són dues llengües diferents no? Doncs no ho són. Oficialment no. L’original és Scots. L'Scots és un dialecte de l’anglès, vull dir que no té estatus de llengua. Tot i això, és arreu reconegut com una mena de 'quasillengua'. L'Scots no té acadèmia de la llengua, no hi ha un Scots estàndard i pocs escriptors l’usen, és cert. La gent usa l'Scots com a llengua viva del carrer, és llengua de família, de treball, és a tot arreu parlada, però enlloc escrita -o en poquíssims llocs-. Els escocesos no semblen excessivament preocupats per què la seva llengua parlada no sigui una llengua reconegudament separada de l’anglès, tot i que hi ha gent que defensa això, però és una minoria.
Estos dies que estic per Escòcia pense molt amb el secessionisme lingüístic i compare amb la situació dels valencians. Ací, a Escòcia, la gent parla Scots -excepte en algunes parts on també es parla una mica de Gaèlic- i ningú monta un pollo lingüístic. Bona part dels escocesos tenen un sentiment nacional propi i la llengua es deixa en pau. És evident que usat políticament l'Scots donaria molt de sí! És un bon argument per a un nacionalista. Tinc un país, tinc un territori, tinc una llengua, tinc una nació, etc, etc. Però no, ací, si més no encara, no és així. I l'Scots es parla, i molt! Els valencians tenim acadèmies, nosequantes normes, polítiques lingüístiques, escoles, debats públics fortíssims.... i estem perdent la nostra llengua. Ras i clar.
Els valencians també parlem d’una forma una llengua més àmplia, però hi ha gent que per què diguem "estos" i no "aquests", perquè diem "granera" i no "escombra", perquè diem "esgarrà" i no "esguerrada" i "cante" i no "canto"... vol fer una llengua. Tot depèn de la política! Si eixos que apel·len a les "grans diferències" entre el català i el valencià –“!dos lenguas en las antípodas!”– escoltaren l'Scots es al·lucinarien. No hi ha argument per sostindre això, només voluntat política. Els escocesos no es preocupen massa per tenir estatus de llengua amb el seu Scots: la parlen i punt. I vés i dis-los alguna cosa! Et contesten en Scots. Se sent a tot arreu. Hi ha valencians que estan tot el dia amb la matraca que volen una llengua pròpia, i no la parlen! O siga, volen una llengua, però aviat morta! Jo prefereisc una llengua viva: el valencià o el català, digueu-li com vulgueu però viva. Si algú estima la seua llengua, com els escocesos, la parla més i no en parla tant.
Etiquetes de comentaris: Llengua, Política lingüística
