Els polítics que us mereixeu
[Efectes de la política valenciana actual]
Titule este post igual com he titulat
un que acabo de posar al meu bloc. Gerry Adams va dir una vegada que "els estimeu o els odieu, normalment teniu els polítics que us mereixeu". La frase m'ha fet pensar en la situació que passem al País Valencià des del punt de vista democràtic. La idea vindria a justificar la presència d'uns polítics sense escrúpols que estan fent malbé el país. És a dir que ens matxaquen els àmbits cultural -adoptant polítiques que mermen la llengua i la cultura valencianes-, mediambiental -adoptant polítiques que no aturen la destrucció del territori-, econòmic -amb polítiques que acabaran amb l'existència de les empreses de proximitat -xicotetes i mitjanes-, etc. És això el que es mereixen els valencians?
A mi em perdonaran, però la guerra de la llengua, la guerra de l'aigua o la guerra de les banderetes i els canals de televisió només són cortines de fum sota el meu punt de vista. Poden ser lluites simbòliques, però quan observe que els nostres polítics no arriben a més em fa pena i només desitge que la gent se d'adoni que tenim problemes més importants que eixos i que es poden solucionar si som efectius, si fem les coses bé. El problema valencià no és si hi ha més o menys blau a la bandera, el problema valencià és l'atur, el problema d'accés a la vivenda, la manca d'infrastructures tecnològiques, la qualitat de l'ensenyament, la competitivitat de les empreses mitjanes, la modernització del camp, la desertització del territori, etc. Eixos problemes són més difícils però infinitament més urgents que qualsevol debatet sobre valencià-català. Alguns polítics només tenen respostes tan fàcils com inútils i demagògiques: ala, muntem una manifestació "!Agua para todos!". Jo, sincerament, només veig una solució: més democràcia. O siga: canvi, canvi i canvi. Els valencians no ens mereixem això.
Etiquetes de comentaris: Democràcia
Nacionalisme?
El "nacionalisme" i derivats s'han convertit en uns termes repulsius que serveixen per a llançar contra l'enemic tot estigmatitzant-lo. Per això, sóc partidari de no usar-los, de plantejar amb noves paraules allò que és una realitat política indefugible. Però alhora de canviar la terminologia, també podríem fer una miqueta de neteja o aclariment dels conceptes. Perquè si la joventut dels anys 70 ens vam fer "nacionalistes", només era perquè això significava un moviment alliberador, més pròxim diria jo a l'esperit llibertari que al marxisme feixuc i repressor. El valencianisme d'aquella època volia traure's de damunt el nacionalisme espanyol arrebossat a més a més de franquisme, que ens asfixiava amb la seua imposició nacionalista. El profund nacionalisme espanyol (tan profund que és ben difícil trobar ningú en qui no haja calat inconscientment i responga a les seues directrius) ens impedia emprendre camins nous de concebre les relacions col·lectives, de crear una societat molt més igualitària (res de províncies i provincians!) i el sentiment romàntic de recuperar una llengua i una cultura que, sense adonar-nos-en, havien estat pràcticament arrasades per la castellana-espanyola. El valencianisme, per tant, no és un sentiment de pertinença estret, ni agressiu, ni excloent, cosa que sí que ho és l'espanyolisme. El valencianisme, a més a més, és compatible amb un estat espanyol laic de nacionalisme, que no siga el triomf d'un poble, llengua i cultura sobre altres pobles, llengües i cultures, sinó la suma raonable d'eixos col·lectius humans, suma oberta a Europa i al món. El valencianisme concebria la capital de l'estat no com una casta dominant, sinó com l'encontre dels seus components. I el valencianisme és radicalment contrari al concepte de província i provincians: els valencians hem de tindre les mateixes oportunitats i la mateixa consideració que qualsevol membre de l'estat: heus ací un requisit polític bàsic, que té a vore amb la col·lectivitat però també(i molt)amb el sentiment d'igualtat i dignitat de la persona.
Totes les alarmes enceses
Torne a insistir: és molt urgent que els valencians no ens quedem aïllats, perquè resulta prou més que probable que estiguem vivint dins d'una bombolla d'autoritarisme manipulador, dins d'una atmosfera feixistitzant que pot desembocar en déu sap què, però que ara per ara ja significa una falsificació de la realitat intolerable, començant pel silenciament sistemàtic de totes aquelles parcel·les de la realitat que no interessen al poder. Torne a insistir: caldria configurar un equip internacional d'observadors, que visitara el nostre país i en fera un informe en eixe sentit. Hem deixat passar massa temps sense dir prou!, i buscar ajuda fora de les nostres fronteres. Pagarem ben pagades les conseqüències de no haver tingut el valor de denunciar una situació que és com si ens hagueren engabiat i no poguérem fer-ho saber a ningú, no poguérem demanar ajuda, com si (salvant totes les immenses distàncies) el territori nazi s'haguera quedat incomunicat de la resta del món. Però és una situació que no s'ha generat ara (ara només s'accentua dia a dia), sinó que ve de lluny, ve del franquisme, del senyor Ombuena tatxant sistemàticament del seu diari qualsevol nom de personalitat valenciana proscrita per ell, creant i consentint la gran ficció real o manipulació enfollida de la Batalla de València, ve de l'aplicació del sistema de silenciament d'Ombuena en els primers moments de Canal 9 i intensificant-lo a mesura que hi ha passat el temps, a més d'expandint-lo a altres mitjans foren propietat de qui foren, ve de mentir descaradament dels polítics i de destruir la societat valenciana sense complexos amb enfrontaments d'una irracionalitat bèstia, tapant-nos la boca amb els diners de vendre miserablement la nostra terra i construint-hi un bunyol urbanístic, ve de la responsabilitat nostra, dels qui no hauríem d'haver-nos esperat fins a hui i hauríem d'haver encés totes les alarmes davant d'una democràcia degradada, corrompuda i amb unes tendències feixistitzants que no hauríem de consentir ni un dia més.
La democràcia i Goebbels
Quan feia vint anys de la mort d'el
Franco (
wiki), algun periodista em va preguntar si el franquisme s'havia acabat. Ja li vaig dir que no, que cada matí ens desdejunàvem amb ell. Estos dies ens amenacen amb què no podrem vore la TV3 al País Valencià. I fa uns dies vaig rebre un correu d'un amic de València, en Miquel, que adjuntava els principis de la propaganda aplicats pel
Joseph Goebbels (
wiki) en l'Alemanya nazi dels anys trenta del segle passat. En 1930, el
Hitler (
wiki) l'anomenà cap de propaganda del partit nazi (NSDAP). El seu objectiu era, com havia anunciat el propi Goebbels el 1928, arribar al poder per mitjans democràtics, i començà a organitzar manifestacions massives amb la presència abundant de guàrdies i banderes, i el 1932 el NSDAP va arribar al govern, després d'unes eleccions.
Són principis, els de Goebbels, que ens mostren com la democràcia és un sistema polític molt més exigent del que alguns creuen i volen. La democràcia és bastant més complexa i va molt més enllà del govern d'una majoria, però molt més enllà. Amb el govern de la majoria es pot arribar a un sistema polític extremadament autoritari, totalitari en extrem. Si les minories no tenen drets per defensar-se de les majories, i capacitats per exercir-los, el govern de la majoria (i prou) pot arribar a legitimar el genocidi (físic i cultural) i tota mena de fòbies, amb el prefixe que vullgau posar-hi (xeno-, homo-,...).
Al País Valencià fa molts anys que vivim en un règim polític que limita l'expressió de les veus minoritàries i, per tant, bloqueja les capacitats per exercir drets a un bon grapat de persones que hi vivim en este troç de terra. En eixes condicions, els principis de llibertat i igualtat estan seriosament mermats al País Valencià, i la situació permet d'aplicar principis de govern de la majoria abussius, que només la veu de les minories podria modular o matissar, tot evitant el totalitarisme que se'n deriva, i patim dia a dia.
Eixa manera d'entendre la política democràtica és la manera pròpia d'entendre la política que tenen els dirigents del PP, que la dreta espanyola sempre ha tingut. Així, quan este partit va aconseguir una majoria absoluta per al govern d'Espanya, la va aplicar amb mà de ferro. I els darrers mesos hem vist com el principal partit de l'oposició a Espanya, i responsable del govern al País Valencià, es comporta com si fóra un partit extraparlamentari, tot negant les vies institucionals, a les que tenen total accés, per resoldre els conflictes i les diferències amb el govern del PSOE.
En sortir-se'n de les institucions, el PP desestabilitza el sistema democràtic d'una manera que cap altra organització política pot fer, perquè el PP, i la gent que li dóna suport, no és ben bé una minoria al conjunt de la societat espanyola. I per aconseguir-ho, no dubta en generar una tensió social com no es vivia des de finals dels anys setanta i principi dels vuitanta. De fet, qui està esgarrant Espanya és el PP. I clar, com que això preocupa a molts espanyols d'esquerra, genera una reacció espanyolitzadora generalitzada, que el PSOE, responsable ara com ara del govern d'Espanya, encapçala. En definitiva, el PP tensiona la societat espanyola (i per tant la valenciana) fins a límits insuportables i la resposta espanyola és la de «prietas las filas». No podem oblidar que el segle XX ens va mostrar com es reforcen mutuament els sistemes totalitaris de signe contrari.
La política de comunicació del PP a Espanya (inclòs el País Valencià) segueix fil per randa els consells del Goebbels. De fet, quan diem que la dreta espanyola encara ha d'experimentar una transició democràtica no és cap
boutade, i en estes terres valencianes no hem perdut mai de vista l'estratègia que va aplicar durant l'anomenada
Batalla de València:
1.
Principi de simplificació i de l'enemic únic: tots els conflictes es reduixen a un i tots els adversaris són un. El problema, al País Valencià, és la valenciania espanyola que perilla i l'enemic el catalanisme, fins el punt que fins i tot el PSOE al País Valencià és catalanista, on s'és vist! A Espanya el problema és pràcticament el mateix, «España se rompe», i l'enemic és alternativament Catalunya i el País Basc, fins el punt que Catalunya i el País Basc són el mateix. No hi ha matissos, no hi ha diversitat.
2.
Principi del contagi: reunir tots els adversaris en una mateixa categoria. Qui no pensa Espanya com la pense jo, és l'enemic i vol trencar Espanya, i ens trobem des de Batasuna i Esquerra Republicana fins al Partit Nacionalista Basc o Convergència i Unió, tot passant pel Partido Socialista Obrero Español i Izquierda Unida, junt a ETA: tots som el mateix, des d'ETA al govern d'Espanya, excepte el PP. Qui no defensa el punt de vista del PP és un terrorista: recordeu que va dir un conseller del PP davant la conformació de
Compromís pel País Valencià.
3.
Principi de la transposició: carrega sobre l'adversari les errades pròpies. Durant els governs de l'
Aznar es van excarcelar més etarres que mai, però el culpable és l'actual govern; qui s'obsessiona amb Catalunya és el tripartit popular (
El Fartet) (campsistes, zaplanistes i chineristes o gineristes, depén qui ho diga), però els catalanistes som tota la resta, tota, també el PSOE; qui dissenya la política urbanística i econòmica al País Valencià és el PP, però els culpables de corrupció són els alcaldes de tota la resta de partits, ells no.
4.
Principi de l'exageració i desfiguració: convertir qualsevol anècdota en amenaça greu. Alguns responsables de la política educativa i lingüística del propi PP valencià són d'origen català i alguns mitjans de comunicació ja assenyalen el perill; unes banderes onegen en alguns actes i l'enemic arriba; dos pressos etarres passegen a la mateixa hora que alguns islamistes pel pati de la pressó i la conspiració apareix; uns polvets són trobats i...
5.
Principi de la vulgarització: la capacitat receptiva de la població és limitada i cal reduir al màxim la complexitat, si emprem els instints més bàsics i sensibles, millor: la por, la inseguretat, l'argument més fàcil prenen protagonisme.
Al-Russafí ja parlava valencià, ni que fóra traduït per en
Josep Piera (
wiki); els catalans no ens volen, ens neguen l'aigua; els valencians no som catalans, per tant valencià i català són dues llengües...
6.
Principi d'orquestració: s'ha de transmetre un número limitat d'idees, que s'han de repetir constantment. Són monodiscursius: «Espanya se rompe», «Els catalans ens invaixen»... i tots els mitjans de comunicació afins no paren de repertir-ho (
El Mundo,
Canal 9,
Telemadrid...)
7.
Principi de renovació: s'han d'inventar arguments nous sobre la mateixa idea ràpidament, per a què, quan l'adversari conteste, es trobe al davant amb una nova formulació del mateix per a rebatre. «Si les matan es porque no resuelven el problema, y si no les matan es porque han cedido», els catalans ens furten la llengua, la paella, l'aigua, el govern, etc. cada dia apareixerà una cosa nova que ens furten els catalans.
8.
Principi de versemblança: construir arguments a partir d'informacions fragmentàries, impossibles de comprovar. Posar junts esdeveniments originats en llocs diversos, sense cap mena de possibilitat de contrastació. Generar dubte.
9.
Principi de silenciació: Amagar les qüestions per a les que no es tenen arguments. D'això al País Valencià en sabem molt: mirar cada dia
Canal 9 i contrastar-ho amb altres mitjans. «A la gente normal no le preocupa la nación, le preocupan los problemas de cada dia», dit ahir pel
Rajoy; ara bé, ells no parlen d'altra cosa, «España se rompe», i s'abstenen de lleis de caire social (llei d'igualtat, llei de matrimonis homosexuals,...)
10.
Principi de transfussió: basar l'argumentació en qüestions que arrelen en prejudicis primitius o mitològics. «Ens volen furtar lo nostre», què caram, són uns lladres i aprofitats!!
11.
Principi d'unanimitat: convéncer la gent que pensa com la majoria, que són normals. «A la gente normal no...», «La Comunidad que tu quieres».
Davant d'esta estratègia, hi ha una potent temptació de respondre amb ràbia i de forma similar, però en sentit contrari. I ja la tenim. Si la resposta al PP és una de similar, però de signe contrari, no avancem gens: el totalitarisme, siga de dreta o d'esquerra, guanya. I dissortadament, el PSOE massa sovint ha caigut, i cau encara, en respostes que assumixen els principis exposats com a principis eficaços. Responen amb por i acaben sent còmplices. La situació actual al País Valencià se'n deriva bastant directament de la tebiessa de resposta del PSOE, durant el periode del seu govern i de cap d'oposició. Per això també, entre altres coses que ja ens conta l'
Ignasi Mora, el binomi PP-PSOE ens apareix tan sovint emparentat.
TV3 i la campanya electoral
Com que les eleccions pròximes no estan gens clares, Francisco Camps intenta arreplegar un grapat de vots d'UV i CV. Com? Prohibint que es veja ací TV3. No li pot fallar la maniobra, és la de sempre: remoure les vísceres del personal contra el fantasma del catalanisme. Ens hi hem acostumat tant que a voltes ni som conscients que la maniobra és un calc de la manipulació de masses de caràcter feixista. La falsificació simplificadora dels arguments, la tergiversació programada de la identitat i el recurs a l'inconscient col·lectiu o força motor de la màxima irracionalitat, i la insistència omnipresent: eixe és el quadre de la situació de l'anticatalanisme que hem patit durant dècades els valencians, amb el resultat evident d'haver paralitzat la societat valenciana, d'haver impedit el seu desenvolupament normal.
Els responsables de tal situació són el PP-PSOE (entenent que l'antecessor del PP fou l'UCD). Hi havia unanimitat de fons en primer lloc: si s'haguera llançat una única televisió per a tota l'àrea lingüística, protagonitzada i gestionada a parts iguals, les centrals madrilenyes del PP-PSOE s'haurien espantat, tant l'una com l'altra. L´'objectiu dels dos partits espanyols grans era i és fraccionar, dialectitzar com més millor la llengua que d'una manera o altra afecta uns deu milions de persones. En segon lloc, la manipulació descarada dels sentiments identitaris dels valencians per part del PP-UCD va ser acatada per la covardia del PSOE. Encara que ben pensat, ¿no es tractava d'una altra manera d'expressar la unanimitat de fons?
En qualsevol cas, a la llum del dia, Camps recorre a les foscors més immorals de la política: a la manipulació dels sentiments més irracionals i agressius. La trampa està parada i seria molt difícil no hi caure. I tot per un grapat de vots.
PP-PSOE
És que passa que últimament encara veig més clarament que mai que l'imponent aparell mediàtic està intentant vendre'ns allò que sempre ens volen vendre: un indigerible binomi, les dues cares de la mateixa moneda, el PP-PSOE, com a equació remeiera de tots els nostres mals. I sí que és cert que la demagògia barata, la mentida de col·legial que ofén la nostra intel·ligència de personatges tan sinistres com l'Acebes, per exemple,resulta repugnant. Però no ens enganyem: la responsabilitat d'estar tancats en la gàbia espanyola obsessionada amb el nacionalisme espanyol passe el que passe i hi hagen els morts que hi hagen, els 300 anys de borbons centralistes i rematats pel franquisme, el simple fet i sols a manera d'exemple que la meua llengua siga proscrita en la cambra de representants del "poble espanyol" (no per qüestions tècniques, sinó estrictament ideològiques: el nacionalisme espanyol s'identifica amb el castellà, que impera sobre les altres llengÜes de l'estat, contra les quals actua cada dia), la responsabilitat de tot això, dic, és de la parella perfectament casada del PP-PSOE. el gran matrimoni espanyol. I per més que tinguen copats tots els mitjans de comunicació, que facen tant de soroll que semble que només existeixen ells i res més que ells, que pretenguen fer-me creure que el "malo" de la pel·lícula és l'altre, que vulguen vendre'm inútilment la burra entre dretes i esquerres (sí, el PP seria l'extremadreta, i el PSOE, la dreta pura i dura), els acuse i els acusaré a tots dos sempre d'haver-me condemnat a ser carn de canó de la seua baralla infame per obtindre el poder i d'haver-me fet un súbdit d'un estat que no em convé de cap de les maneres, al qual no puc sentir-me sinó encadenat com una mena d'esclau. I ja poden escridassar-se, insultar-se, trencar les mínimes normes de convivència, que jo miraré cap a un altre costat, com si sentira ploure i amb tot el desig que se'ls afone el barco.
Prioritzar
És ben raonable prioritzar el nostre temps. Per descomptat que escriure quatre ratlles en el Blog pel País queda en un dels últims llocs de les nostres activitats. Les causes? Potser en primer lloc hauríem de remarcar l'escassa repercussió dels blogs en general. Des d'un primer moment he insistit que no hauríem de perdre'ns en el caos d'Internet, que hauríem d'organitzar-nos i establir un ordre que ens fera arribar a quantes més persones millor. Però ens passarà com sempre: esperarem que uns altres ho facen, això, i aleshores intentarem imitar-los, tot i que en part haurem fet tard, serem una vegada més cua de la iniciativa d'altres.
Però la priorització d'altres qüestions per davant d'escriure en el blog o tasques semblants ve determinada també per l'àmbit humil, provincial en què hem de viure. Els ens o organitzacions que tenen un pes real, compten amb gent que es dedica a reflexionar, a imaginar què cal fer en cada moment, a seguir el ritme que els permetrà enarborar la bandera de la innovació i la situació capdavantera necessàries. Nosaltres, no. Nosaltres hem de dedicar el temps sobrant del nostre treball, el temps de l'aficionat, a intentar simular el temps professional dels altres. I ara em referisc a tants i tants camps intel·lectuals o culturals que encara no hem comprés que per a eixir del provincianisme més estricte cal invertir-hi, cal prioritzar-los per davant d'altres que aparenten ser més decisius o imprescindibles.
[Efectes de la política valenciana actual]
