UNA ALTRA ESPANYA
A propòsit de l’article que acabe de llegir de Vicenç Villatoro en l’Avui, amb un barri de nacionalistes en una ciutat (aquest era el símil) no en tenim prou a l’Estat. Els que s’hi ha instal·lat com ocupants ideològics i polítics, tenen cases delegades en tots els barris de la ciutat. Són els dos partits grans espanyols, PP i PSOE, que imposen una articulació de la ciutat amb la retòrica de l’esquerra i la dreta, si bé responen en el fons a una convicció nacionalista espanyola per damunt de tot altre motiu, que a més a més els proporciona el repartiment del poder de la ciutat.
L’única manera de trencar l’estructura de poder actual seria buscar en cada carrer qui hi ha per tal de fer pinya amb el barri nacionalista. Sense símil, caldria una àmplia coalició de partits nacionalistes perifèrics, que aprofitaren l’empenta que produiria el reagrupament i que podria ser l’element decisiu del govern de Madrid. No una Operació Roca, sinó una Operació alternativa a la del bipardisme espanyol, amb el disseny d’una nova Espanya, l’Espanya de tots, com a resultat del conjunt dels pobles que acull l’Estat.
Potser hi ha més gent de la que en un principi pensem que desconfia i pot desconfiar molt més del bipartidisme actual i pot arribar a descobrir fins a quin punt l’Espanya bipartidista, centralista i que ens converteix a tothom en provincians, va contra els seus interessos personals. I convertint-se en una tercera força potent i participant en el govern de Madrid, la coalició podria començar a canviar la ideologia actual rabiosament espanyolista excloent. Al cap i a la fi, aquest projecte no trencaria Espanya, simplement l’estructuraria d’una altra manera.
A vida o a mort
No em cansaré de repetir-ho: aparenta que hi ha un enfrontament entre els diferents pobles de l'estat, però l'enfrontament real és entre PP-PSOE, les elits que es disputen l'altenança del poder a Madrid sobre el territori espanyol. Ni esquerra ni dreta, l'objectiu principal és el domini sobre una suposada nació espanyola o castellana, de la qual el PP-PSOE tenen un altíssim concepte i sentiment nacional.
El nacionalisme espanyol del PP-PSOE ens talla tota possibilitat de llibertat individual i col·lectiva. Si no fóra un nacionalisme, el binomi PP-PSOE no pensaria només en el territori que creuen posessió seua. Pensarien en una igualtat, almenys en una ajuda eficaç per a tots els pobles desgraciats que moren de misèria, en gran part a causa de l'expoliació del nostre primer món.
No podrem eixir del cercle tancat en què vivim fins que no superem la trampa dels dos grans partits espanyols, la de fer-nos creure que el concepte esquerra-dreta encara funciona, quan en tot cas seria el concepte dreta-extrema dreta, i més quan no són capaços ni d'acceptar, no un estat plurinacional, sinó ni tan sols un estat plurilingüe.
I no sabem contra qui corre el temps, si bé ens fa la impressió que contra nosaltres. Per tant, haurem d'anar pensant amb unes idees més clares i amb unes actuacions més contundents. És, en efecte, una lluita a vida o a mort.
Les generals pròximes
Se m'acusarà d'ingenu, però potser serà més ingenu creure encara en el valencianisme polític. En les pròximes eleccions generals hi ha en joc un pas més cap al bipartidisme i, per tant, cap a la desfeta de la resta dels pobles de l'estat que no s'identifiquen amb la nació espanyola o nacions castellanes. Deixeu-vos de romanços, Zapatero i Rajoy són dues cares de la mateixa moneda, de l'Espanya de sempre, la que ens ofega permanentment i ens amarga la vida. Així doncs, no veig altra eixida per al valencianiasme polític (i forces similars d'altres territoris de l'estat) que la d'impulsar i participar molt activament en un bloc d'aquells partits que participen de l'anàlisi amb què he començat el post. Però un front amb tots els ets i els uts, on la falsificació de la premissa esquerra-dreta, siga substituïda pel problema realment diferenciador: els qui volen una Espanya única, intolerant i destructiva de la resta dels pobles de l'Estat (PP i PSOE), i els que volen una Espanya on es respecten els drets individuals i col·lectius de tots i cadascun dels seus habitants. A més a més, es pot capgirar i aprofitar la lluita partidista de reivindicació territorial del PP-PSOE: volem conèixer què paguem i què rebem de l'estat i, conseqüentment, volem una agència tributària pròpia.
Un bloc que trenque el vot útil, perquè serà decisiu en qualsevol dels pròxims governs centrals i, per tant, en qualsevol de les decisions. I un bloc que no decidirà per damunt de tot qüestions particulars de territoris particulars, sinó temes tan transcendentals per a tots els ciutadans com la reconversió de l'exèrcit actual en un cos policial territorialitzat, amb la consegüent desmilitarització unilateral (molt més, per tant, que un no a la guerra d'Irak) i el reforçament imprescindible de la custòdia i tranquil·litat del ciutadà.
En una estratègia semblant, el valencianisme polític podria beneficiar-se d'una campanya que hauria de ser a nivell d'estat, com a tercera força destacable que seria el bloc mencionat, i, al meu entendre, seria l'única fórmula possible per a poder arribar a les Corts de Madrid.
Política i identitat: Els valors, les emocions i la política
Política
i identitat: Els valors, les emocions i la política
Emocions
En un programa de Punt 2, que vaig vore l'altre dia, unes persones entrevistades donaven testimoni del periode d'immigració d'origen espanyol dels anys seixanta del segle passat al País Valencià. Els entrevistats eren immigrants, però també hi havia d'autòctons, i explicaven les seues experiències, dificultats i alegries.
Em va cridar l'atenció un d'ells que deia: «Què mou els valencians?», mentre es posava la mà al cor, i contestava: "Els sentiments".
Potser som a la pressó, com diu l'Ignasi, o a la ratonera, com diu el Rubert de Ventós. Però cada vegada estic més convençut, i no és la primera vegada que ho dic: als valencians ens han posat a dintre per mitjà de les emocions.
El 9 d'octubre de 1991, el president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma (PSOE), en el seu discurs institucional va dir, en referència als valencians: «temps tenim per demanar el nostre dret a ser iguals, els dret a les nostres diferència i també tenim temps per treballar perquè els valencians saben que les coses costen esforç». Eixe mateix dia, la que feia uns messos que era alcaldessa de València, Rita Barberà (PP), manifestava la necessitat de renovar-se i de «recuperar nuestro orgullo de ser valencianos». El 1995 canvià el govern de la Generalitat, i el nou president, Eduardo Zaplana (PP), al seu discurs del 9 d'octubre, va dir: «Me gustaria que este pueblo tuviera más enraizado el orgullo de ser una Comunidad importantísima, que perdiera complejos y que mirara sus propias posibilidades para avanzar (...) vamos a exigir siempre con firmeza lo que consideramos que nos corresponde».
Si fem abstracció de la fidelitat partidària d'uns i altres, que només és mantiguda per una part molt minoritària de la població, i fins i tot de la credibilitat que ens mereixen uns i altres, em sembla evident que les diferències discursives respecte al poble valencià són notòries: ens les cregam o no, en relació a la seua veracitat, l'eficàcia emotiva d'uns i d'altres és molt distant. I això que passava fa una dècada, encara passa ara.
Ser a la presó tampoc passa res
Deu ser com quan et tanquen a la presó: t'hi acostumes. Ens hem acostumat, millor dit, ha sigut sempre així i així ho deixarem que al Congrés de Madrid, la suposada cambra de diputats de l'Espanya plural, la meua llengua està prohibida. El combinat PP-PSOE són els responsables d'això, ells i els seus delegats i col·laboracionistes en províncies. I no passa res. Els nostres suposats diputats van al Congrés i parlen en castellà. Accepten així que la seua llengua és una merda, amb perdó. I és una merda, amb perdó. Les televisions són en castellà, les ràdios són en castellà, els periòdics són en castellà. Seria fàcil tècnicament que també ens arribaren en la nostra llengua. Però no és un problema tècnic, és polític: volen que la nostra llengua siga una merda, amb perdó, i que impere el castellà. I no passa res. Callem i llegim i escrivim en castellà. Tenim una administració central en mans de les elits del combinat PP-PSOE, que arrepleguen els nostres diners i els reparteixen com els convé i els dóna la santíssima gana. I no passa res. Els nostres polítics van a implorar-los almoines. I no passa res. El combinat PP-PSOE i els seus aliats mediàtics han escampat l'odi contra nosaltres, fins i tot entre el nostres mateixos, perquè volen defendre siga com siga la seua nació, no suporten la idea que algun diavolguérem divorciar-nos d'ells. I no passa res. Intentem explicar-nos que no seria massa just que ens arrassaren, encara que és el que realment desitgen. I no passa res.
Després, el principal problema polític és si ens hem d'ajuntar amb el PSOE o amb el PP. Però, si ells ja estan junts! Si ells l'únic que persegueixen és desfer-nos definitivament! Amb tot, el màxim problema és de qui hem de fer de manobre, no és el problema de manar nosaltres a costa d'ells, guanyar-los batalles concretes als aliats PP-PSOE, confondre'ls, disminuir-los una miqueta. I no passa res. L'altre gran problema "nacional" és ETA, per descomptat, la coartada del combinat PP-PSOE. I no passa res. Ells van destruint-nos a poc a poc o a tota pastilla, segons vinga la pilota. I no passa res. No ho entenc, de veritat que no ho entenc. I no passa res.
Exhortació quasi èpica als estafats (11 setembre)
És com una partida d'escacs, que tens totes les de guanyar, però arriba un moment concret en què sempre perds. Et preguntes una vegada i una altra, en què m'equivoque?
Però la pregunta no té resposta i al final tornes a perdre.
Què passa en la partida de la llibertat del poble valencià que fa segles que es perd? La història ens proporciona algunes claus: ens van anar ofegant, destruint-nos a poc a poc, fent-nos creure que no érem res o una "región" per a ofrenar noves glòries a Espanya. I ara som un poble sotmés a Madrid. Allí hem d'anar per a, enmig de la corrupció generalitzada que és l'administració espanyola, demanar almoina, i acceptar tots els símbols de la nostra derrota al llarg dels segles, començant per la qüestió simbòlica segons la qual la nostra llengua està prohibida parlar-la en el Congrés dels Diputats, a pesar de tants traductor parats que existeixen.
Però hi ha un altre parany, una trampa que ens paren i on caiguem una i altra vegada. Ens diuen: això de la llibertat dels pobles i, en conseqüència, la plena llibertat individual, no té cap importància, allò que és fonamental és ser d'esquerres o de dretes. Si no fórem tan provincians com la història ens ha fet, ens adonaríem que estan volent estafar-nos, que eixa classificació està caducada, que l'esquerra i la dreta són màfies organitzades per tal de repartir-se el pastís polític, econòmic, mediàtic... i deixar-nos al marge, cada dia més al marge.
A banda les tàctiques que adopten per a diferenciar-se aparentment, això de l'esquerra i la dreta és un timo de primera. Si rasqueu en individus concrets, em donareu tota la raó. Ni dretes ni esquerres, aprofitats sense ideologia sincera, que a més a més ens condemnen a ser a penes no res, uns provincians que paguen el beure.
¿Quan serem capaços de dir que no, que "con su pan se lo coman", que nosaltres volem ser un poble lliure? ¿Quan tindrem el trellat i la valentia d'encetar una lluita de debò, contra el fetitxe d'una tesi desapareguda de la realitat que no fa sinó que perdam totes les partides i, per tant, la nostra sobirania com a poble i individus? ¿Quan taparem la boca de tant d'hipòcrita, delegat de Madrid o col·laboracionista, i els guanyarem totes les peces que calga, com ells sempre han fet amb nosaltres, mentint, d'amagat, per a benefici personal? ¿Quan ens decidirem a llevar-los el poder de les mans?
He passat uns dies a Granada amb un amic que és d'allí però viu ací molts anys. A Granada hem compartit sobretot taula amb la colla d'amics del meu amic, i la relació ha funcionat prou bé. L'únic problema ha sigut el problema de sempre: ser valencià. A més a més, un valencià que no se n'amaga, es diu i vol que tothom li diga Ignasi. Evidentment, en molts casos s'han estimat més dir-me "este", "él", "la compañía", "tu amigo" adeçant-se al meu amic, etc., en algun moment de debilitat "Ignacio" i, certament, alguns han fet l'esforç de dir-me pel meu nom. Hem procurat i aconseguit no parlar de nacionalismes, ni del País Valencià, ni de Catalunya, ni d'Euskadi, ni d'Ibarretxe, ni d'ETA, ni tampoc de Madrid, ni de Rodríguez Ibarra, ni de Rajoy, ni...
Mentrestant, les elits polítiques de Madrid, no és que prohibeixen parlar la meua llengua en el Congrés dels Diputats, és que es dediquen sobretot a criminalitzar-nos, menysprear-nos, ridiculitzar-nos, a tots aquells que no sentim una emoció suprema en sentir el nom d'Espanya i no som, per tant, uns nacionalistes espanyols de cap a peus. I en el cas valencià, encara és pitjor: han destruït l'autoestima valenciana i han comprat a tota una sèrie de col·laboracionistes, la qual cosa enss deixa sols davant del gegant de Madrid, amb poques defenses.
