dilluns, 15 d’octubre del 2007

Les coves patriòtiques de Madrid

Sabent no res com aquell qui diu del que passa en alguns ajuntaments mitjans, no vull ni pensar què deu ser Madrid, el negoci Madrid, les maletes que aniran i vindran, que per això s'explica la vida que es mamen un bon grapat de patriotes espanyols. Tenen sort els patriotes del PP-PSOE que la gent no tinga notícia del que és l'administració patriòtica espanyola, perquè Déu sap què passaria.

La gent veu ara les destrosses de l'aigua a la Marina i no ho relaciona amb la construcció salvatge, ni amb els cotxes de luxe, els yots llargs, els hotels de repica'm el colze, els xalets imponents, els viatges fabulosos, tot allò que gasten els patriotes, vagen o no vagen a Madrid, que allí només van a per les coses grosses.

La gent aguanta que les carreteres més elementals o necessàries no es facen, ni el tren Gandia-Dénia, ni les infraestructures imprescindibles, que no fer-les siga només motiu de baralla patriòtica entre el PP i el PSOE. el patriotisme dels quals és manar a Madrid, gran negoci de la pàtria. Però després la gent vota als del PP o als del PSOE, deu ser perquè no saben quin profit li trauen a la pàtria.

Si la gent sapiera el nivell de gangsterisme que és habitual darrere de les paraules altisonants, darrere la pàtria que el PP i el PSOE han copat i no amollaran mai de la vida, perquè ¿quan un ric ha volgut mai ser pobre?, s'armaria un Cristo de mil dimonis.

La gent el que hauria de fer és apuntar-se al PP o al PSOE i fer cua patriòtica, fins que els arribe l'hora de dur alguna maleta. Només és qüestió de temps, temps patriòtic.

dijous, 11 d’octubre del 2007

OH PÀTRIAI!

Oh, Rajoy i Zapatero, oh pàtria, tin misericòrdia de mi! He intentat sentir l'orgull de ser espanyol i no he pogut, perdoneu-me! No és que vulga cap mal per als espanyols, però a mi és que m'agradaraia ser nord-americà o japonés o, com a mínim, anglés. M'agradaria ser d'un país on no haguera d'estudiar anglés. A mi em sembla molt bé que, oh pàtria!, el teu amor siga el castellà. Però, on anem amb el castellà, si només arribar als Pirineus ni els francesos el volen parlar?

He intentat també sentir els colors de la bandera que és símbol d'Espanya i no res, tampoc, potser li falta un altre color, un blavet per exemple, per a despertar en mi el gran sentiment patri. Perdoneu-me, oh pàtria, Zapatero i Rajoy! Crec que sóc digne de llàstima, perquè si algú em diu espanyol, no alce la cara, mire a terra o xiule. No per res, és que quan pense en Espanya tinc una irresistible gana de sampar a córrer o almenys de fer-me el despistat, no siga que em confonguen per qui no sóc i encara la pague jo.

I estic absolutament d'acord amb vosaltres: la pàtria és indissoluble, faltaria més!, que no és una aspirina en aigua! Molt més indissoluble que el matrimoni dels rectors, que la gent ja se'l passa pel forat del cul, amb perdó. Diferència va entre el matrimoni i la pàtria! El matrimoni al cap i a la fi és cosa humana, de ficar-se al llit i fer això... Però la pàtria és una cosa sagrada, deu vindre directament de Déu, qui sap si és inclús una part o manifestació divina. S'haurien de construir esglésies per a col·locar dins dels seus sagraris la pàtria, la nació, Espanya!

Però no, millor deixem-ho com està, que si no ens faríeu anar tots els dies a la missa de la pàtria. Guardeu-vos-la a casa vostra, patriotes Rajoy i Zapatero, que vosaltres sou qui li'n traieu rasquit. Ben pensat, la pàtria és vostra i de tots els que parlen el que no parlen ni els francesos i que se la juguen en dir-se espanyols. Perquè dic jo: si no és vostra, on estan les meues accions, la meua part? No, és tota vostra, que vos faça profit!

dimarts, 9 d’octubre del 2007

El nacionalisme espanyol

En l'informatiu de migdia (9 d'octubre), la SER ha dedicat la meitat del seu temps a l'explosiu que ETA ha posat a Bilbao i amb el qual ha causat un ferit. A banda la promoció indiscriminada de la morbositat que practiquen els mitjans de comunicació espanyols i mundials, ¿per què tanta obsessió amb la bomba d'ETA? ¿Quantes persones hauran mort en el cap de setmana passat en les carreteres, a causa en alguns casos de les pràctiques criminals de certs conductors? Aquest és un fet molt més greu que el de l'ETA. Ah!, però l'ETA no atempta contra una o unes persones, ETA atempta contra el concepte d'Espanya. Això sí que és intolerable per als espanyols (no els desgraciats de la carretera i el mateix ferit per ETA), més, molt més encara si la SER i altres mitjans es recreen descrivint els detalls més insignificants al costat de la deriva ideològica dels polítics.

Alguns ja ho sabem, això, i Goëbbels també ho sabia, però massa sovint no en som del tot conscients. I caldria que en férem memòria, perquè d'una altra manera perdem la perspectiva. Per exemple en l'ús del terme "nacionalista". Sóc partidari de no usar-lo, perquè PP-PSOE l'han aconseguit demonitzar. Però l'usem o no l'usem per a nosaltres, l'hem d'usar per als espanyols sistemàticament. Els espanyols tracten d'amagar el seu nacionalisme profund emprant termes com constitucionalistes o d'altres. Però no entenc com els perifèrics no els posem sempre en el sac dels nacionalistes, quan ho són de cap a peus i justament voldrien que no es tractara de la mateixa cosa entre nosaltres i ells. I no és que ells siguen més nacionalistes que cualquier perifèric només, és que ho són d'una manera visceral, obsessiva, violenta (l'exèrcit és el garant de la unitat de la pàtria i la guàrdia civil ho dóna "todo por la patria"), excloent i uns quants etcèteres. Què fem, doncs, acceptant-los el seu discurs, no contraposant un nacionalisme pràcticament inofensiu a un nacionalisme destructor i rabiós, que el patim sobre la nostra pell? De quina estratègia o debilitat es tracta? Tenim por de trencar hàbits mal adquirits? És que ens aclaparen i ens confonen a nosaltres mateixos amb la seua dialèctica?

diumenge, 7 d’octubre del 2007

La farsa del PP-PSOE

Val la pena llegir l'article d'Enric Nomdedéu sobre el pensament bipolar que va publicar en el LEVANTE (la referència la teniu en els comentaris del post anterior), on incideix en la gran qüestió de la política espanyola: la farsa del discurs del binomi espanyol, PP-PSOE. És a dir, la farsa de les dos cares de la mateixa moneda, que ens l'hem empassat o, millor dit, ens el vam empassar, com si corresponguera a la realitat de la política actual. Però ara comencem a ser conscients que no és res més que això, una farsa a partir de la qual el PP-PSOE van repartint-se el poder (polític, però també mediàtic, en part econòmic, etc.) i van anul·lant a poc a poc el mapa polític real, el que ens afecta de veritat individualment i col·lectiva: la divisió entre ciutadans de primera i ciutadans de segona, entre un centre centralista i castellà, i unes perifèries amb l'ànsia de no ser provincianes, de ser finalment lliures.

M'alegra coincidir amb el regidor de Castelló en una qüestió tan fonamental i per la qual estic bregant fa temps en aquest mateix blog (sí, els blogs donen el seu resultat i més en donarien si en férem un periòdic de debò, com a punt referencial). Amb tot, Enric, crec que encara hi ha molta gent del BLOC que s'engul la farsa. I, per altra part, mentre la farsa continue avant, el discurs polític estarà en les mans del binomi PP-PSOE. L'única eixida és trencar si més no el monopoli del seu discurs. Per a obtindre això, cal un convenciment de la gent del BLOC i gestar i expandir un nou discurs propi amb la necessària companyia i ajuda d'altres partits que estan patint la farsa en carn pròpia. Cal, doncs, una segona opció enfront del binomi espanyol PP-PSOE, que propose una altra Espanya, la plurilingüística i plurinacional, és a dir, la de la igualtat d'oportunitats per a tots els seus membres, no la dels privilegis actuals. Si no reïxim en aquesta formulació, estem condemnats a la submissió (col·lectiva, però també individual, pensem-ho bé), a la no decissió de les nostres vides, a la prohibició de la nostra llengua en el Congrés dels Diputats, que vindria a ser un exemple simbòlic i alhora corprenedor de la nostra situació desgraciada i degradada. A què esperem?