El discurs nacionalista
El nacionalisme pur i dur és l'espanyol. Nosaltres, els valencians (una minoria conscient, millor dit) intentem defendre'ns d'eixe nacionalisme exacerbat i agressiu, per tal d'aconseguir fugir dels perjudicis greus que ens ha reportat històricament, a un nivell col·lectiu i a un nivell personal. Per això li deia fa uns dies a un amic que hem d'estar per la desaparició de les fronteres, de les ratlles arbitràries que els nacionalistes espanyols, amb la prepotència que els caracteritza, han traçat en el nostre territori. Però no podem sinó insistir que en l'estat de coses actuals els valencians i altres pobles de l'Estat eixim ben perjudicats quant a oportunitats personals i col·lectives quant a oportunitats a tots els nivells.
Sense anar més lluny, se'ns entrebanca dispondre d'un pensament propi. La veritat és que el nacionalisme espanyol ha aconseguit interioritzar eixa submissió. Ho ha aconseguit a través de mil ressorts al seu abast, tot i que ara només en citaré un: els mitjans de comunicació, on controla que no entre el discurs que els assenyala com a nacionalistes. I sí, en efecte, el nacionalisme és una arma contra la humanitat, contra nosaltres, els valencians. Hem de fer llum sobre això, ja que patim cada dia la secundarització a què ens condemna el nacionalisme espanyol. Hauríem d'exigir el policentrisme sistemàtic, que és una altra mentalitat, contrària o oposada al nacionalisme.
La trampa, les raons per les quals l'esperit valencianista és tan reduït, es troba també en el llenguatge. Ja sé que el nacionalisme (espanyol) abans faria una carnisseria humana que cedir un pam dels seus privilegis. Ja sé que el nacionalisme, més encara en una època que va cap a la dimensió planetària, és una de les grans violències contra les persones, les cultures i els pobles. Per això, almenys, hem de capgirar el discurs, no perdre'ns en la cortina de fum del seu discurs, sinó introduir el nostre.
Anònim provincià
M'he pres la faena de comparar les dates del meu article sobre l'espanyolitat de Rosa Díez i el que n'ha escrit Javiaer Prada, a qui no tinc el gust d'haver llegit mai. En efecte, el meue és del 13 de gener i el de Prada és del 15 de gener. Per tant, l'anònim del comentari al meu article anterior s'ha equivocat d'objectiu.
L'anècdota és insignificant si no demostrara un provincianisme profund, pel qual no faríem més que copiar als castellano-madrilenys-espanyols. Siga d'ací o d'allà, que tot pot ser, l'anònim manifesta la condició amb que allà ens veuen o la condició a la qual ens veiem abocats. En tot cas, lamentable.
Espanyols sense complexos
És una sort que hi haja persones com l'exeurodiputada del PSOE, Rosa Díez, que diu ni més ni menys allò que pensa. I pensa que el PPSOE no li va bé, perquè ella vol anar de bracet amb "españoles sin complejos", és a dir que la seua espanyolitat supera qualsevol altra premissa ideològica. Per tant, ara ja tenim damunt de la taula el discurs primordial del sentit de pertinença dels qui viuen en l'Estat, en definitiva, del o dels nacionalismes. Cal aprofitar l'ocasió per a assignar a cadascú el seu sentit de pertinença o nacionalitat.
M'agradaria, però, fer dos matisos a Díez, que no són cap fotesa. M'estranya que tota una eurodiputada no tinga un sentit pragmàtica de la política, si bé ella està contribuint a aclarir una qüestió que en l'Estat resulta més que confosa. No és que el PPSOE tinga cap complex de sentir-se profundament espanyols i ser-ho abans de qualsevol altra cosa, que ho són, des del primer militant fins a l'últim. És que són implícitament espanyols, per tal que els que no tenen l'exèrcit, ni tots els ressorts de l'Estat, només el desig i la voluntat de pertànyer al país que creuen pertànyer, siguen titlats de nacionalistes.
Com sap Rosa Díez, s'ha aconseguit que el nacionalisme i els nacionalistes siguen una cosa intrínsicament dolenta, quasi els responsables principals o únics de les bestieses que han tingut lloc en el segle XX, els grans assassinats en massa. Els bascos i els catalans nacionalistes sobretot han arreplegat les mels d'eixa teoria, la qual els mateixos bascos i catalans nacionalistes no han sabaut escodrinyar-la a fons i endevinar quines falsetats i trampes contenia.
Per què el PPSOE ha fet tal maniobra d'amagar en certa mesura el seu profund nacionalisme espanyol i endossar-lo als altres? Perquè les essències patriòtiques espanyoles són sagrades i no poden estar a l'abast de tothom, ja que aleshores l'esperit laic podria descavalcar el nacionalisme espanyol i posar-lo a la mataeixa altura que els altres nacionalismes minoritaris. Mentre l'Estat sistemàticament transmeta l'esperit nacional espanyol (des de la participació de les seleccions esportives, passant per l'encunyament de tot allò que ix de les mans de l'Estat com espanyol, fins la superioritat i imposició clara del castellà-espanyol) i la majoria tinga interioritzada l'espanyolitat, la sacralització d'Espanya és la gran defensa dels qui se senten espanyols.
Ara bé, i aquesta és la segona matisació que volia fer a Díez, els qui no ens sentim espanyols i més aviat ens sentim sotmesos a un Estat com l'espanyol (oh, gran pecat!, diran els sacerdots de l'espanyolitat), no ho sentim per capritxo, perquè aleshores també el nacionalisme espanyol seria capritxós. I a diferència de l'espanyolisme, que és sobretot sentiment (sense oblidar els privilegis de què són beneficiaris), els que no ens sentim espanyols tan sols per un afecte a una terra i una gent, sinó que també perquè ens sentim íntimament perjudicats en una estructura com la d'aquest Estat.
Per descomptat que hi som perjudicats econòmicament. Però això també comporta un perjudici en la baixíssima qualitat democràtica en què vivim i la nostra condició provincial i provinciana a què ens veiem reduïts. D'altra banda, lingüísticament i culturalment patim una sèrie de perjudicis que només per això mereixeria la més aferrissada oposició per la nostra banda. Un exemple només. Per què el català, el basc i el galleg són prohibits en el Congrés dels Diputats d'Espanya, quan no presentaria cap dificultat tècnica i, a més a més, només seria una qüestió simbòlica de reconeixement del pluralisme lingüístic de l'Estat? Simplement perquè el castellà-espanyol és una de les essències de la nació espanyola i forma part del seu món sagrat.
L'aclariment de Rosa Díez sobre la seua espanyolitat sense complexos pot servir per a aclarir les aigües tèrboles del nacionalisme espanyol. Ara, qui ha de saber reaccionar són els qui no tenim un sentit sagrat de l'espanyolisme, sinó tot al contrari.
El vot en blanc d'Heribert Barrera
Encoratja vore una persona de l'edat de Barrera que es capaç de no seguir el joc apamat i previsible de la política, i proposa una jugada de risc alt, és a dir, amb un esperit jove. Aquest és el seu article publicat a l'AVUI que m'ha cridat molt l'atenció.
El vot en blanc (i 2)
Es pot, en menys de tres mesos, proposar tàctiques noves que retornin la il·lusió d'anar a votar? CiU hauria de posar fi a la lletania inconsistent de reclamar el poder per al partit més votat i hauria de renunciar a l'intent vergonyós de forçar un govern socialoconvergent a Barcelona a canvi del suport al PSOE a Madrid. ERC hauria de fer autocrítica i garantir que no es repetirà l'espectacle patètic d'uns diputats que foren elegits en protesta d'una agressió a Catalunya i han estat durant tres anys donant suport incondicional i gratuït a l'agressor.I caldria que uns i altres deixessin clar que, si fos necessari i el repartiment d'escons ho permetés, estarien disposats a fer impossible tant la investidura de Rajoy com la de Zapatero, forçant-los a entendre's (com han fet contra Euskadi) o a repetir eleccions. Si per venjança s'entenguessin per empitjorar el títol VIII de la Constitució i aprovar una llei electoral encara més antidemocràtica que la llei de partits, què hi perdríem? Això sí que seria un revulsiu perquè una majoria del poble català reaccionés! El pitjor que ens pot passar és resignar-nos a anar fent, sense que Catalunya faci cap pas decisiu. Amb la davallada de l'ús social del català i l'arribada de nova població al·lògena, la nació catalana tindria els seus dies comptats.Per atrevir-se a transgredir el dogma de la garantia de governabilitat, caldria exposar clarament la crua realitat: els dos grans partits espanyols no difereixen gens en la seva voluntat d'assimilar-nos, i segurament molt poc en la manera com ens tractarien si creguessin que la "sacrosanta unidad de la patria" perilla de debò. El PP utilitza una retòrica molt agressiva, però ens ha fet més por que mal.El millor pacte d'investidura ha estat, fins ara, el tan criticat pacte del Majestic. El PSOE, de qui ens sentim més pròxims, fa servir maneres més suaus, però és d'ell de qui hem rebut les pitjors escomeses. Recordem la massa oblidada LOAPA i els greuges econòmics reiterats, la llista completa dels quals seria molt llarga.Em deixo moltes coses al tinter, però, probablement, amb molt menys del que demano n'hi hauria prou per eliminar la temptació del vot en blanc o l'abstenció. Bastaria, segurament, un compromís concret i creïble de fer a Madrid una política d'unitat nacionalista que abandonés el pragmatisme de via estreta.Una nova política basada en l'exigència, la dignitat i el rigor, que sense estridències ni pallassades prescindís de vedetismes, garantís transparència i tingués com a prioritat absoluta preservar el futur nacional de Catalunya.Serà possible el miracle? Confiem-hi. Ara bé, si el 9 de març tot segueix igual, em doldrà, però votaré en blanc.*Heribert Barrera és expresident del Parlament i expresident d'ERC
Europeus
Ara que s'ha encetat una polèmica sobre l'autoria del Lazarillo de Tormes i el Quixot, darrere dels quals hi haurien valencians escrivint en la seua llengua i traduïts al castellà, polèmica estèril però divertida, he llegit en la premsa "regional" o "de provincias" que un senyor desitja la total europeització d'Espanya, és a dir que Espanya quedara perfectament integrada i diluïda en Europa. Però que això deixara desactivats els nacionalismes interiors del nacionalisme espanyol i restaren com assumptes tribals.
En principi, la proposta és molt atractiva, perquè llevar-se de damunt la llosa que significa Espanya i entrar en un marc superior seria per a ballar d'alegria. Que les regions deprimides permanentment, les pagàrem entre tots els europeus, que el pes específic de les ciutats fóra el de la capacitat i l'esforç de la seua societat civil i no la rapinya dels diners públics, que fins i tot el carnet únic ens considerara europeus, seria magnífic.
Quant als assumptes tribals, es desfarien automàticament com un terró de sucre en el café. Perquè alliberats dels enfrontaments mesquins amb un Estat que sembla tindre drets adquirits sobre tots aquells que no combreguen amb el seu nacionalisme, no caldria fer un esforç per a defendre's sistemàticament. Ens sentiríem dins d'un conjunt territorial sense apriorismes, vull dir que un fet com el d'un Congrés de Diputats on està prohibida (per qüestions polítiques, no tècniques) la llengua de milions d'habitants, no s'hi produiria mai.
Perdre el temps en tribalismes és lamentable, sobretot lamentable per als qui paguem el "pato". Com en temps de Franco, Europa podria ser de nou l'eixida al fons del túnel d'una democràcia que és una semidictadura de les elits del bipartit espanyol PP-PSOE, d'un Estat uniformitzador i d'una societat immediata destruïda per a qualsevol iniciativa que no siga la del servilisme i de la mentalitat de província.
