diumenge, 25 de maig del 2008

RAIMON A PROVÍNCIES


No sé ni em preocupa quin tractament donaria EL País al concert de Raimon a Madrid per a celebrar-ne els 40 anys d'un altre, també a Madrid, que va alçar molta polseguera política i es va convertir en una icona de la resistència antifranquista (ai!, tan escassa a la capital d'Espanya, on qui no estudiava tècniques de mercal electoral a Alemanya, anava mirant quina cadira podria arribar a ocupar en morir el dictador al llit). Després de 40 anys, Raimon, es veu que s'ha guanyat a pols que El País el restringira al suplement de l'edició de la "Comunidad Valenciana". A pols perquè és el cantautor de l'Estat als voltants de la Transició amb més carisma, però a més de ser de Xàtiva viu a Barcelona i la seua producció artística és en català.


És una anècdota modèlica, el transfons de la qual s'estén a tots els mitjans de comunicació d'Espanya: l'intent infatigable de Madrid de ser l'epicentre de la cultura espanyola. Això podria ser acceptable en tot cas si representara la capital de les cultures espanyoles o que s'intenten denominar espanyoles. Però no és acceptable de cap de les maneres que la capital de la cultura castellana faça tots els possibles pels que no hi pertanyem, adquirim o fomentem una mentalitat provinciana, que vaja corcant les nostres llengües i cultures.


El recital de Raimon, des d'una perspectiva d'allò que diuen "professional", mereixia eixir en la portada de tots els mitjans de comunicació d'Espanya. Però ho mereixen molts altres artistes, escriptors, intel·lectuals, que són condemnats a ser coneguts a "províncies", encara que un castís de Madrid es passege pels mitjans de comunicació només que sàpia a mitges fer l'o amb un canut. Després de 40 anys, ni amb els uns ni amb els altres ni amb de més enllà, estem com estàvem. No s'entén tantes negociacions amb Madrid ni tanta radicalitat banal